Jo tenia una gramola

Montserrat Alcaraz – Professor de Filosofia

Jo tenia una gramola amb la trompa molt lluent que feia sonar discos de pissarra. N’hi havia uns que tenien l’anagrama de la marca que era un cusset blanc que escoltava amb les orelles ben dretes els sons que sortien de la trompa. “La voz de su amo” es deia aquella marca americana en el seu nom en espanyol. A aquell cusset només li mancava bavar. A vegades el disc quedava engalavernat i l’agulla no seguia el solc. Pensava si tal vegada no era el meu cas que no arrib entendre la tonada d’aquest sistema educatiu en el qual, amb molta il·lusió, fa una quinzena d’anys vaig començar a exercir de professor. De filosofia! Figura’t tu quin orgull per a una família amb estudis primaris, una família primària.
El meu passat laboral abans havia estat precarietat però també dignitat… I el futur? Ara mateix els mestres assistim impassibles i cofois a l’envestida d’una onada de normatives i metodologies que aclaparen per la seva imminència, per la seva, potser diguem-ho clar, improvisació i superficialitat. Pens que els mestres cada vegada estam més sotmesos als dicteris de suposats i inqüestionats gurús del nostre ofici. Si gratam un poc anam cap a una absoluta dependència dels models meritocràtics que propugnen les consultores de negocis neoliberals, el màrqueting, l’emprenedoria postissa que han volgut implantar en els currículums. Hi ha tota una neollengua orwelliana en aquesta escenografia que amaga un fet radical: hem de tenir els nins ocupant espais segurs mentre els pares produeixen mercaderies que en un tres i no res acabaran en el femer.
Els mestres, ja ho deia Paul Nizan; cans de bestiar. Quantes assignatures noves… Una es diu “Consum responsable”. Tanta comèdia per anar d’excursió a l’Aquapark a final de curs… Quanta predicació en els procediments menystenint la capacitat d’abstracció, la memòria, la concentració, l’expressió artística… Quanta fascinació ingènua per les pantalletes… Els infants fan un horari més intensiu en hores lectives que qualsevol professor. En parla algú? Mutis. Després encara els oferim programes de reforç escolar i estiuenc perquè durant tota la jornada lectiva no han estat assegudets a bastament. Un mode d’accedir a un sobresou perquè cada vegada costa més arribar a fi de mes. Quantes contradiccions… Segons sembla, aviat podrem a anar a oposicions on examinaran professors que no s’hi hauran hagut de presentar mai. Molt constructiu. Exemplar.
Amb molta estupefacció, encara, llegesc una circular de la Conselleria que institucionalitza això que fan des de fa massa temps els sindicats que es financen a base de cursets de continguts cada cop més surrealistes i pseudocientífics. Educació posa en marxa un projecte de mindfulness per a tots els centres de les Illes Balears. Qui l’ha dissenyat; Paolo Cohelo, Elsa Punset? Ho presentaren uns alts càrrecs polítics, uns dels 100.000 que hi ha en tot l’estat com a xifra rècord de la Unió Europea. Entre els quals la directora d’aquest Institut per a la Convivència i l’Èxit escolar (Convivèrtix). D’on surt aquesta gent? Quants d’anys fa que no fan classe? N’han feta mai? Ens podrien deixar fer un poc en PAU -de mindfulness per amunt- a nosaltres i el nostre amor a la professió? Podrien parlar amb els qui estan a peu d’obra o ho hem de fer tot pel Gestib?
“Escola absurda en què hem de donar la vida per aprendre a viure-la!” Ho escrivia en un epigrama Thomas Hardy a principis de segle. Talment ara però amb el mindfulness.