A la foto: Albufera des Grau, ja parcel·lada. 1974. La poguérem salvar.
Quan vaig veure la foto de les santamarieres tot d’una em vengué al cap el company Macià Manera, amb qui vaig coincidir a l’institut de Felanitx. L’any 1989 fou detingut, portat amb un helicòpter d’on el feien guaitar per força, maltractat, jutjat pels tribunals colonials i empresonat primer a Alcalà-Meco i llavors a la presó de Lleida, «A la presó de Lleida, tots los presos hi són/ Cent i cinquanta presos canten una cançó, lireta.»
Les mobilitzacions per a l’alliberament d’en Macià Titina foren debades, molts, persones i partits, mostraren el llautó. Els tribunals l’acusaren de fets succeïts quan ell no era a Europa. i entre d’altres d’haver fet esclatar part del monument feixista de Portocristo -o Portorojo per a nosaltres-, en una acció simbòlica, que realment hauria d’haver estat empresa per les autoritats «democràtiques» de l’època. O sigui, esbucar el monument antiestètic i commemoratiu de desbarats, on es reunien una sèrie de feristees cada any per pegar quatre crits abans d’anar a dinar d’arròs brut.
Aleshores el virrei, governador civil o delegat del govern colonial, també era del PSOE, aquest partit paladí de la llibertat contra la barbàrie feixista espanyola. Llavors hi havia en Gerard Garcia Franco, i ara francament, ni tan sols en record el nom. Aquests dos són els responsables de la policia estatal i de la guàrdia civil que senyoregen aquestes illes orientals. Cal remarcar la seva coalició amb el govern «dretà» de Prohens, la campanera riallera, a l’hora de malavejar espantar i escalivar possibles dissidents.
Les dues dones de Santa Maria, que els col·legues policials de la premsa mostraren amb els grillons posats, representen un escarment, una posada en escena exemplar. Ara resulta que el «terrorisme» s’ha estès a pintar la façana d’una immobiliària! Qualque andova d’aquests que fan declaracions penoses quan lleu, filtrà a la premsa que hi havia perill de fugida. Deuen recordar en Valtònyc!
La consigna colonial és ben clara: les Balears i Pitiüses s’han d’esprémer fins a l’enfront, si tot fa ull és ben igual, a la metròpoli ni se’n temeran, o això creuen. AENA, la gegantina pota colonial ha de créixer en aquells aeroports que mantenen la resta de glòries aeroportuàries espanyols amb dèficit, «chaval, en cada provincia tenemos un aeropuerto, por eso hemos sido campeones de furbo de todo el mundo!».
L’explotació del territori i l’empobriment dels habitants que hi vivim són danys col·laterals. Si no hi ha aigua, com ja passa, farem dessaladores i fora passar pena. Naturalment, l’Estat colonial ho impulsa amb la col·laboració entusiasta del govern «dretà» de les illes Balears i Pitiüses. Per a aquests el mantra és que el turisme ens fa rics. A partir d’aquí les nocions de sòl rústic esdevenen folklòriques, per donar pas a una immensitat de solars, les vergonyoses dues quarterades, enrevoltats de quatre garrigues i pinars que esdevenen «zones verdes», per deport de la gent forana, desenfeinada, oiosa dels seus països d’origen, amb la creença desesperada que si venen aquí deixaran enrere la seva misèria moral per recuperar l’estat adàmic que perderen allà.
Ara les coses són diferents de fa 30 anys. Hi ha una mobilització popular cada cop més palesa. La gent s’organitza i esper que també vetllem perquè el moviment sigui net de provocadors i infiltrats. Com més poderosos serem, més amenaçats per les clavegueres del poder i convé tenir-ho ben present. Estar a l’aguait!
