Skip to content

La cervesa dels romans

*Làpida romana de pedra en forma de bota de fusta conservada al museu d’Évora (Portugal). Segles II-III n.e.

Apunts de patrimoni. Antoni Puig

Quan pensam en la dieta dels romans, moltes vegades hem sentit parlar de blat, oli d’oliva i vi. Uns productes que han bastit la nostra identitat mediterrània des de temps immemorials. No pensam en mantega ni xerram de cervesa, xerram d’oli i vi. Tal vegada ho feim perquè ja els autors llatins i grecs descrivien els romans com a bevedors de vi i els bàrbars com bevedors de cervesa. Però la realitat és que uns i altres, si podien, consumien les dues begudes alcohòliques més conegudes de l’antiguitat, encara que en tenien d’altres.
Associar els romans amb el vi és correcte, ells van ser els que van dur el cultiu de la vinya i la producció del vi a moltes parts del món que no la coneixien, com a les Gimnèsies (que no Pitiüses, que ja abans dels romans produïen vi) però la veritat és que la cervesa és tan antiga o més que el vi i els romans ja la coneixien. És vera que la consideraven de menys qualitat i per ells tenia una connotació pejorativa, era una beguda de bàrbars. Una beguda que, com diu Pini (HN 22, 82), es bevia només als llocs on no es podia cultivar la vinya perquè hi feia massa fred i, per tant, havien de fer “vi” d’altres coses. La connotació pejorativa era tan forta que Tàcit (s. I-II n.e.), per exemple, denominava la cervesa vinus corruptus com si fos vi fet malbé. Altres autors, com per exemple Estrabó (s. I a.n.e.) contraposava la dieta dels habitants preromans de la península Ibèrica amb la seva, dient que els primers consumien pa d’aglans, cervesa i mantega, mentre els romans consumien pa de blat, vi i oli d’oliva.
A les províncies occidentals sota domini romà com la Gàl·lia o Germania se’n bevia més, però pels romans d’Itàlia la cervesa era una beguda quasi exòtica. Per exemple, l’emperador August la bevia per prescripció mèdica, per millorar la salut del fetge! Per contra, un descendent seu, l’emperador Neró, era un entusiasta de la cervesa pel plaer de beure-la. Sabem que va enviar a cercar un esclau, mestre cerveser de Lusitània, perquè li fes, a Roma, la cervesa que tant li agradava. Això ja ens indica que era molt difícil pels romans trobar cervesa bona a Roma, però també que en sabien apreciar els plaers i que en bevien. Una altra cosa és que en quedin testimonis.
Arqueològicament, el problema d’investigar la producció i el consum de cervesa és que, a diferència del vi, la cervesa no s’envasava en àmfores de test que és un material quasi indestructible. Molt sovint, aquesta beguda era transportada en botes de fusta, com les que s’usen avui per envellir el vi. Naturalment, aquestes botes són més males de documentar pels arqueòlegs, encara que n’existeixen exemples sempre provinents del nord d’Europa. Per sort, a més de les fonts arqueològiques en tenim de documentals. El text conservat de l’Edicte de preus de l’emperador Dioclecià, del segle III n.a., on es fixen els preus de més d’un miler de productes inclou una menció a la cervesa, una beguda d’importació, però de dos tipus, l’«europea» i la zythos Egípcia, així és que sabem que aquesta beguda no sols era coneguda pels romans sinó que era un dels mil productes més demandats en època de Dioclecià. I és que, a vegades, els tòpics no s’ajusten a la realitat.

Back To Top
Search