*A la foto: Taller de música per a infants impartit per Paulo Lameiro
L’hàbit és un costum interioritzat, una disposició adquirida per la repetició d’un mateix acte que esdevé rutina. L’hàbit, tot i que pot consolidar-se en qualsevol moment de la vida, té major efecte i perdurabilitat si esdevé en una etapa primerenca; és a dir, és especialment efectiu si es consolida durant la infantesa.
El camp de la cultura no és una excepció. Nombrosos estudis demostren que qui ha adquirit un hàbit vinculat al consum cultural des d’infant, ho continua fent durant l’adolescència, la joventut, l’etapa adulta i la vellesa. Això sí, també és evident que el consum varia respecte a la quantitat i varietat al llarg d’aquestes diferents etapes, però l’hàbit tendeix a romandre arrelat amb fermesa.
Aquest escenari és molt divers si durant la infància no s’ha adquirit aquest costum. Les conseqüències? Poden variar enormement depenent de la persona, però en general les podríem resumir en indiferència, apatia i inclús rebuig envers la cultura i les seves manifestacions.
És innegable que dins el camp de la gestió cultural ens enfrontam actualment amb el repte d’implicar activament un target específic: les persones incloses dins l’etapa de l’adolescència. I és que la situació actual és bastant demolidora. Personalment, puc afirmar que la presència d’aquest públic objectiu dins les activitats culturals programades és gairebé nul i, quan hi ha representació, aquesta se sol caracteritzar per una implicació completament passiva en la gran majoria de casos. La indiferència, l’apatia i el rebuig, doncs, s’apoderen de l’espai, independentment de la proposta programada. Això no obstant, som a temps de revertir aquesta situació.
En aquest sentit, la implicació del nucli familiar és clau. Posaré un exemple molt banal però clar. Si l’infant creix envoltat d’un entorn on es gaudeix del futbol, és molt probable que adquireixi un gust per aquest esport. Possiblement, mirarà els partits a casa amb membres de la família, després amb les amistats i, quan sigui més gran, inclús adquirirà entrades per veure’ls en directe o anirà al bar del poble a gaudir-los conjuntament amb altres persones aficionades. Si, a més, assoleix un paper actiu –això és, que practiqui aquest esport– el consum serà més intens.
Doncs aquesta situació és la mateixa per l’hàbit del consum cultural. Si a casa es tenen referents d’aquests tipus, és molt probable que els costums perdurin enormement en el temps. I, sent sincers, l’oferta cultural actual en aquest sentit és molt més àmplia que mai; especialment la que prové de l’àmbit educatiu –independentment de si és reglat o no– i de les institucions públiques i privades. El foment de la lectura, les arts plàstiques o audiovisuals, la fotografia, la dansa, la cultura popular, etc. es pot potenciar amb multitud de recursos adaptats a les edats més primerenques. És una oportunitat clau no tan sols per inculcar aquest hàbit, sinó també per adquirir tots els beneficis que aquesta pràctica comporta. Alguns d’ells són potenciar la imaginació i la creativitat, fomentar la sensibilització envers l’entorn, activar les capacitats intel·lectuals, l’esperit crític i la comunicació. Així mateix, si s’actua com un agent actiu –i no només passiu– els resultats són immillorables.
Com a agent cultural, entenc com a tasca fonamental no tan sols continuar apostant per propostes específiques pel públic objectiu esmentat, sinó també potenciar activament el seu paper en tot el procés i propiciar que la seva experiència sigui el més agradable i plaent possible; especialment en els casos on el costum de consumir cultura sigui menor o inclús inexistent. Qualsevol detall en aquest sentit pot ser clau per avançar cap a la consolidació –o si més no potenciació– d’aquest hàbit.
