«E aquí hi verets violers
blaves, grogues e vermelles;
qui se’n pugen pels noguers
roses blanques e vermelles,
e d’altres floretes belles
e flors de llis e clavells
girofles, safrans novells,
e poms d’amors e murtelles.»
Traurem del rebost el nostre vell amic Anselm Turmeda, també anomenat Abdallah al-Tarjuman, per comprovar que a les seves misterioses Cobles de la divisió del regne de Mallorca, hi trobam mostres clares de la sensibilitat pels jardins, pels arbres, per les plantes. El mateix trobarem en Bernat Metge i altres autors medievals. Ho han heretat del món grecoromà, empeltat de la cultura àrab clàssica que fou amiga de jardins i horts.
Al meu poble, segurament en d’altres també, hort i jardí poden arribar a ser sinònims. Al puig del Call, a la Mola, al Puigverd… hi tenien jardins, la producció major del qual era la fruita i també l’hortalissa, endemés hi havia flors, com més exòtiques millor. Una cisterna era imprescindible, alguns pedrissos a l’ombra per adelitar-se en els mesos de calor, talment havien fet els romans a les seves vil·les de Puteoli, actualment Pozzuoli, a la Campània.
Els jardins privats constituïen un orgull per mostrar a amics i visitants. La sensibilitat per fer-hi créixer arbres fruiters, hortalissa, ramellers… era ben valorada. No cal parlar en passat, perquè encara ho és en l’àmbit privat. Dissortadament en l’àmbit públic, parcs i jardins, la sensibilitat, si va existir, ha desaparegut de forma alarmant.
Manllevaré les paraules del savi jardiner Llofriu: «Passejant pel carrer el que es veu són arbres mutilats per les pròpies brigades municipals, caramulls de no-t’hi-fixis de plantes, i també pedrum i de cada dia més ciment, però que no té res a veure amb la rocalla dels contes d’Andersen.»
Els mots den Llofriu em tornen a la darreria dels anys setanta, quan uns heroics científics varen escriure el llibre bíblic, Natura, ús o abús. Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, sí aquests països que no existeixen. Al llibre dediquen tot un capítol al «Tractament dels arbres viaris», on s’exclamen de les barbaritats que es cometien amb la poda dels arbres dins pobles i ciutats. Actualment no ha canviat absolutament res. Segurament hem empitjorat, perquè les «brigades» municipals sobre les quals es podia exercir un cert control per part de l’administració, han donat pas a l’agradable, a les oïdes dels fatxorris, externalització dels serveis, en aquest cas de jardineria. Aquí l’administració ja abdica totalment de la seva tasca i tot queda en mans d’una empresa privada que decidirà quines plantes han de posar, quins arbres han de mutilar i quin sistema de rec és més convenient per als seus interessos.
Per fixar un període, els darrers vint anys, han descomparegut arbres centenaris de les places i carrers de viles i ciutats. No us recordaré les raons consuetudinàries de la dendrofòbia endèmica d’aquest país semidesèrtic. Ja n’he parlar fins a l’avorriment.
Disposam de plantes autòctones al viver forestal de Menut, per un preu més que correcte. Conec jardiners que no hi han estat mai, però han omplit de plantes exòtiques -com les putes iuques- quarterades de jardins. Palmeres, un arbre que no fa ombra, preuada flor de qualsevol jardí de tunglismanglis establits a la Mediterrània sense els panzer de l’Afrika Korps, només amb una bona cartera d’euros provinents del seu gran negoci de fer-nos part de la UE, sense que ningú aquí hi pogués dir ni piu, per cert.
Amb la importació descontrolada de plantes i arbres grossos, és possible que hàgim importat malalties, espècies invasores i merda en general? En un país insular hauria estat possible establir qualque control mínim de tota aquesta baluerna importada? Les autoritats que se n’haurien de cuidar, existeixen?
Dissortadament, la desídia, la insensibilitat, la ignorància sobre les plantes de jardins i parcs són extensives a tot l’arc polític. Dels fanàtics de la unió als partidaris de l’autodeterminació. I per acabar, és urgent que llegiu Alain Corbin, Pere Llofriu, mestre Bonner o Turmeda!
