skip to Main Content

La importància de no amollar mai

Aquesta setmana passada ha estat notícia la identificació de les restes de Pere Llull Fullana, que fou batle d’Algaida, i del jove manacorí Miquel Palmer Duran, Simonet. La troballa de les restes havia tengut lloc l’estiu passat, durant la primera fase de les excavacions a Son Coletes. No hi ha gaire biografia per contar de Miquel Palmer. Només tenia devuit anys quan el mataren, juntament amb un cosí seu, Magí Duran.

Queda encara amb vida una germana de Palmer, la més petita, n’Aina, que després de veure la seva família destrossada, anul·lada, anorreada, ha pogut posar nom a la certesa al final de la vida: al seu germà, el mataren.

No entrarem en detalls sobre la troballa ni el procés d’identificació, puix queden més que explicades en la feina periodística que ha fet la nostra redacció aquesta setmana, amb una entrevista corprenedora de la nostra companya Anna de la Salud a Aina Palmer Duran, l’esmentada germana de Miquel Simonet.

Sí que volem, però, ressaltar una vegada més la importància de la feina feta fins ara en la lluita per la recuperació de la memòria històrica. Primer el Comitè de Son Coletes, amb la seva reivindicació constant i insubornable, després l’Ajuntament manacorí, amb passes progressives que han anat des del canvi en els noms dels carrers fins a l’esbucament i eliminació de símbols i monuments feixistes, passant per la instal·lació del mural d’Andreu Frau i Jaume Ramis al cementeri manacorí; l’Associació Memòria de Mallorca i totes les entitats que continuaren la tasca engegada pel Comitè arreu de l’illa; i finalment el Govern balear, amb la seva implicació decidida i valenta en l’obertura de les fosses. Sense res de tot això no hauria estat possible arribar a trobar i identificar les restes de Miquel Palmer ni tampoc les de les altres 24 persones fins ara localitzades a Son Coletes. Gràcies, idò.

Només hi ha, això sí, un emperò. No és un bon signe que tot això arribi més de vuitanta anys després del desastre, quan gairebé no queden ja testimonis directes d’uns fets tan calamitosos com aquells. Vides senceres de dol en silenci, de dol amagat, de dol humiliat no es poden rescabalar ara ja, malgrat les valuosíssimes troballes. Cal continuar la recerca. Cal dotar de fets i concreció el que deien els papers i les veus. Sabem, però, que els anys de tenebra i plor en silenci no seran retornats als familiars de les víctimes. Una llàstima que hagin hagut de passar quaranta anys de dictadura i quaranta més de presumpta democràcia per llevar la màscara al terror. Que ens servesqui de lliçó.

Back To Top
Search