Entre els pocs records materials que conserva la família de Miquel Palmer Duran hi ha diversos dibuixos fets amb gran traça. Grans quadres preciosos, retrats, paisatges locals en carbonet. A jo, però, m’ha cridat l’atenció aquest. Signat discretament a la part inferior dreta per l’autor, s’hi pot veure una cara masculina, probablement la d’un frare o un filòsof de l’Antiga Grècia. O per ventura és algun personatge d’un d’aquells pasquins de pel·lícules que li agradava estotjar per després poder-los reproduir sobre tela. Qui era aquest personatge que un dia en Miquel va decidir dibuixar? Segurament no ho sabrem mai.
El rostre és seriós, pensatiu, està absort entre pensaments. Té la barba arrissada, els pòmuls definits, un nas aguilenc i una mirada que no vol mirar. Va cobert amb una espècie de túnica i és aquí on aquest dibuix, comença a esvair-se. La túnica cobreix el pit i l’esquena, també l’orella dreta, però ja no cobreix el cap. La túnica està inacabada.
És just un esbós o és un dibuix inacabat? En devia quedar satisfet en Simonet de la tècnica emprada? I del resultat obtingut? Aquests dubtes seran infinits mentre els pensem perquè tampoc els podrem resoldre mai.
En Miquel Palmer, que amb poc més de quinze anys feia de caricaturista a la revista d’esquerres Nosotros però que també feia quadres de gran format i tocava diversos instruments, hauria triomfat? Què hauria pogut ser d’aquest jove artista autodidacte si no l’haguessin mort, precisament per ser artista i per ser d’esquerres, amb tan sols denou anys?
Per ventura hauria deixat de dibuixar, esglaiat per l’onada repressiva. O per ventura, hauria continuat fent-ho, d’amagat, els vespres, a casa. Probablement just ho hauria compartit amb la seva gent de confiança, amb la seva família. O no. Potser hauria fet vinyetes ocurrents o propaganda republicana que secretament hauria repartit.
Per ventura hauria fet més dibuixos de la padrina o hauria acabat el dibuix de la seva germana petita, n’Aineta. Ella era massa petita i encara no podia estar aturada tot el temps que un dibuix amb tant de detall requeria. Anys després, és ben probable que acompanyés n’Aineta, agafada pel braç fins a l’altar. És possible que ell també hagués conegut una persona a qui estimaria molt. Potser s’hi hauria casat, qui sap, i haurien tengut fills.
Per ventura hauria continuat fent de fusteret. Qui sap si hauria pogut muntar el seu propi taller i fer peces artesanes precioses, amb aquella mà d’artista que tenia. O per ventura, res de tot això hauria passat així.
Aquest dibuix fa pensar tant i desperta una pena tan immensa que és mala d’explicar. Sigui com sigui, ara, tot allò que en Miquel Palmer Duran podria haver estat, només ho podrem d’imaginar. Qui sap què hauria pogut ser d’en Simonet si no l’haguessin mort? Ho imaginau?
Que cadascú acabi el dibuix com trobi. I sobretot, que mai més ningú n’hagi de deixar cap d’inacabat.
Aquí altres dibuixos, vinyetes i quadres de Miquel Palmer Duran:
