Skip to content

La infermeria o el rostre humà de la sanitat

Ja ho sabem, que pertot hi ha de tot. I ja ho sabem, també, que la generalització sol induir a errors i es pot deure a percepcions equivocades, a prejudicis i a valoracions personals. Està clar, també, però, que hi ha determinades funcions que duen associats valors inherents i indissociables.

Aquesta setmana hem volgut parlar amb diferents professionals del sector de la infermeria, tant en l’àmbit de l’atenció primària, com també en l’entorn hospitalari, en el d’altres sectors d’atenció com ara el de les persones amb discapacitat o el de les persones amb problemes de salut mental.

Tradicionalment, el sentiment general de l’opinió pública ha tendit a associar les tasques d’infermeria amb les cures i amb les dones. També, d’una manera o d’una altra, les infermeres han estat concebudes, o percebudes fins i tot, per part de gran part de la gent com el braç executor de les ordres donades pels metges. Un poc de tot hi pot haver hagut de veritat històricament en tot això. Però avui les coses ja han començat a prendre un camí diferent. Les cures, sempre associades a les dones, han iniciat el llarg camí de la igualtat de gènere, i de cada vegada són més els homes que es dediquen a professions com la de la infermeria, que també, alhora, assumeix unes competències formals i efectives que van més enllà de l’atenció directa als altres. Avui, el personal d’infermeria pot assumir, ben igual que professionals del sector mèdic, responsabilitats de gestió i de direcció a les instal·lacions sanitàries, i això és una passa cabdal en el canvi de xip respecte de la feina que pot dur a terme una infermera, que, a més, té també capacitat de decisió autònoma respecte dels metges en molts d’aspectes relacionats amb el benestar i la cura dels pacients i amb el seguiment de les seves evolucions clíniques.

Res de tot això, però, no ha fet minvar mai la mirada humana de les infermeres cap als pacients, i aquest és un valor que, sigui quina sigui l’evolució de la professió, no s’hauria de perdre mai, ara que sembla que consolidam unes maneres de viure solitàries, individualistes, egoistes, agressives i aïllades, fins i tot virtuals i fantasioses. El tacte i el contacte, la mirada i la presència, no s’haurien de desvincular mai de les professions que s’han concebut per tenir esment dels altres.

Finalment, com en tants d’altres sectors, consideram de primera necessitat la millora de les condicions laborals i salarials de les persones ocupades en el sector privat, que tan sovint han de veure com, tant en drets com en sous el sector públic sempre va dues passes per davant. La feina és la mateixa, i ben igual d’important, a una banda que a l’altra.

Back To Top
Search