“La meva filla no pot consentir que em retiri”

Xisco Barbón (Artà, 1979), mig centre i gran capità del Manacor deixa el futbol després de rendir durant més de vint anys al màxim nivell.

Has pogut jugar aquest darrer any a ple rendiment?
Sí, totalment.

I per què et retires?
M’estim més retirar-me ara que hi som important que no sentir-me apartat de l’equip. Tenc quaranta-un anys i n’he passat setze amb el Manacor. Ara és l’hora.

Has passat per altres equips, idò.
Sí, quatre anys amb el Cardassar i dos amb el Santanyí. Sempre a Tercera o a Preferent. I un any a Segona B amb el Manacor. També hi va haver un any que vaig estar inactiu, i vaig jugar futbol de penyes.

Quin és el lloc del Manacor?
El Manacor ha de jugar per ser davant a Tercera Divisió, i amb gent del poble. També és ver que va a fornades, que uns anys poden sortir més bones o més dolentes. A més, que hi hagi la majoria de gent de Manacor, no vol dir que no hi pugui haver jugadors de Vilafranca, de Son Servera o de Felanitx.

Els darrers anys l’Inter Manacor ha fet feina per això.
Sí. I sempre he pensat que el Manacor hauria d’haver tengut un filial per donar rodatge als jugadors més joves. No veig l’Inter com un perill o un enemic. Xerr molt amb ells i molts de diumenges vaig a veure el partit.

Però si les empreses, o fins i tot l’Ajuntament, hi posassin doblers Manacor té prou entitat per tenir un club a Segona B.
Sí, però no veig necessari tirar els doblers per una cosa així, intentant fitxar gent de fora. El que agrada a la gent és veure jugadors de Manacor i reconèixer-los. A més, quan jugàvem a Segona B tampoc és que vengués molta més gent.

Quins entrenadors destacaries, dels que has tengut?
Sobretot en Jaume Mut, que l’he tengut molts d’anys i que és un entrenador amb molt de pes a la part psicològica. També em va marcar en Pere Vicens, que el vaig tenir al Cardassar. Uns t’ensenyen coses a nivell psicològic i altres a nivell més tàctic.

I de jugadors?
Destacaria tot l’equip que va pujar a Segona B. David Garcia, Gaspar… Aquella generació va marcar molts d’al·lots que llavors eren cadets o juvenils i que ara eren companys meus al primer equip.

Un mig centre com tu, amb visió de joc i ordre tàctic ha de ser un bon entrenador. Ho seràs?
No m’ho planteig. Ja ho he provat i no em va agradar. Em vaig angoixar. Em pensava que tendria més temps per fer les coses que vull fer.

Penyes, idò?
Tampoc. A mi m’agrada jugar fort i competir. A penyes no ho pots fer, i per jugar a mitges m’estim més no jugar.

Què faràs, idò?
Estaré amb els meus fills, tot i que la meva filla no pot consentir que em retiri. Faré esport… Vaig a córrer, però no m’agrada, cercaré qualque cosa. Pere Mateu em va oferir un lloc per formar part de l’equip, però sense tanta responsabilitat com l’entrenador o el delegat. Veurem com fructifica.

La televisió ha fet molt de mal al futbol local. Com ho has vist tu, aquests darrers vint anys.
Depèn molt del camp. Quan jo era petit, a Artà el camp s’omplia. Ara hi ha molts de camps buits. Però també n’hi ha que s’omplen segons el partit. A Menorca, per exemple, els camps s’omplen. A sa Pobla no veus mai una grada com la de Na Capellera. La gent no hi va, allà.

Vols dir res més?
Sí. Vull donar les gràcies a tots els companys, entrenadors i presidents que he tengut. I sobretot, que ens veim per Na Capellera, que jo hi continuaré sent.