1*A la foto: Cimera de l’OTAN de Madrid de 2022.
Margalida Galmés
Per primera vegada, estic redactant un article com a resposta a un altre d’aquest setmanari, i deu ser perquè m’hi he sentit interpel·lada. De totes maneres, al contrari de com sol esser, no escric una crítica, sinó que pretenc donar suport als arguments de na Júlia Mérida a «Fer sentir incòmodes als homes». El seu article toca molts de temes, com que estam avesades a dividir entre les matèries que tracten els homes i sobre les quals reflexionam nosaltres. O que en els espais visibles les dones apareixem per donar una imatge de paritat i els nostres companys són convidats com a experts en la matèria. Però com no ha de ser així, planteja na Júlia, si les dones estam avesades a formar part d’un col·lectiu en què les veus masculines tenen molt més pes? Això fa que acabem pensant que ells dominen més el tema i que se sabran explicar millor en una ponència.
M’avenc amb aquestes aportacions plantejades per na Júlia a l’article, però avui m’agradaria posar l’èmfasi en una de concreta. Ella assegura que les dones «hem de ser tres mil milions de vegades més bones que ells perquè algú ens escolti». I he de dir que estic d’acord amb l’afirmació, però que aquest no és l’únic factor que contribueix a fer que no siguem realment valorades: tampoc se’ns escolta per la nostra manera d’ocupar l’espai. El que defineix la forma d’explicar-se més femenina és la justificació constant i la preocupació de no dir alguna cosa que pugui ser criticada, sempre anant molt alerta a no ferir els altres i amb el llenguatge corporal corresponent. D’altra banda, la manera més masculina de parlar és tenir molt clar el que dius i defensar-ho al màxim, sense donar la possibilitat que algú no pensi com tu.
Aplicant aquesta divisió, veim com en molts dels casos en què una dona és forta dins un col·lectiu, i se l’escolta i valora realment, és perquè utilitza aquesta fórmula de discussió feta servir regularment pels homes. En aquest punt, la pregunta a formular-se és: és més vàlida aquesta manera masculina d’expressar-se? No ho crec, però sí que és la que s’associa amb la ‘bona forma de parlar en públic’, és la que s’ha perpetuat i, per tant, s’avalua com a la correcta. Establint un paral·lelisme amb el món de l’art, la crítica d’art feminista Linda Nochlin assegurava que un dels motius pels quals les dones han tengut habitualment manco reconeixement en el circuit artístic és que sempre s’han valorat més les particularitats de l’art dels creadors homes. Traient la variable de quins artistes tengueren dret a estudiar i quins no; dels que pogueren, qui decideix quin artista és més ‘bo’? S’estableixen uns criteris formals, es té en compte la influència dels crítics de cada època, es conforma un cànon… I tot això és establert sense aïllar-se de la societat i, al final, les estructures patriarcals afecten aquesta decisió.
De la mateixa manera, la teoria de Nochlin es pot extrapolar aquí, en la forma d’expressar-se ambdós gèneres en l’esfera pública i en el perquè una es percep com a més vàlida que l’altra. Na Júlia Mérida considera encertadament que, si les dones no tenim cabuda a les xerrades de cara al públic, no servirà de res la paritat en altres aspectes. I la meva contribució personal a aquesta idea és recomanar de pensar i ser conscients de quins atributs valoram generalment a qui dona un discurs i, sobretot, per què. En aquest punt, i tenint tot això en compte, podrem començar a apreciar de la mateixa manera les opinions i la posada en escena dels homes i de les dones.
