Davant el cas de la dona d’origen africà, que viu a Mallorca d’ençà del 1996 i ha tengut la rara decència d’aprendre la llengua d’aquest país, fet que li ha costat que l’Estat colonial a través dels seus aparells de control li hagi denegat la nacionalitat “espanyola”, només puc dic que m’adheresc plenament al que escrigué Josep Armengou el 1955, en plena clandestinitat” – Volem que el món ens tingui com a catalans, i que el fet de ser catalans sigui la nostra definició única, plena i exhaustiva, davant l’Estat, qualsevol que sigui, davant el món i davant la mateixa consciència”.
Aquesta notícia, gens sorprenent, d’altra banda, ratifica que nosaltres no som espanyols, parlam una llengua diferent d’ells i tenim una nacionalitat diferent de la seva. M’és ben igual que ells em parlin del DI amb la bandera espanyola cada cop més grossa. Els guineans i els sahrauís també tenien aquest paperutxo que ara no els serveix de res, com aleshores. Quan va ser l’hora de defensar-los, legionaris i regulars, partiren corrents i els deixaren en mans de dictadors i pocavergonyes.
Insistirem en el tema, els diputats de Vox i del PP, dos partits que són pilars bàsics d’Espanya, també ens han recordat que al parlament regional de les seves colònies orientals d’al-Àndalus, la nostra llengua catalana tampoc no hi serveix de res, només hi poden campar ben amples els maleducats i curts de gambals que no s’han molestat a aprendre la llengua del país que els ha acollit, gratia et amore. Per això només els ha calgut fer creure a la resta de maleducats com ells que defensarien els seus interessos, posats en perill pels ferotges nadius que s’entesten a parlar una llengua no espanyola. D’aquesta manera, aplegats amb nadius amb la síndrome de l’oncle Tom, han rebut una previsible quantitat de vots, fins i tot el d’algunes monges de residència, per poder senyorejar aquesta terra dins la mar i fer-hi qualque promocioneta, ja que hi som. Aquests que es consideren tacats per no ser espanyols d’origen, aquests que volen fer mèrits perquè l’amo els faci moixonies, aquests són els més perillosos.
Ja ens va avisar, també clandestinament i amb pseudònim, aquell basc Fernando Sarrailh de Ihartza, autor de Bascònia a la primeria dels anys 60, quan escrigué: “En els casos de desnacionalització, la culpa principal recau, gairebé sempre, sobre els propis membres de les ètnies desnacionalitzades. Rars són els casos en què es pugui donar la culpa major a la nació opressora. Davant la ferma voluntat d’un poble de continuar amb la seva personalitat, no hi ha autoritat estatal ni força capaç de desnacionalitzar-lo”.
Fa una certa gràcia el personal que veu factible una situació de convivència, resolta amb un pacte amb els “progressistes” – què putes vol dir aquest mot?- d’Espanya. Consideren una victòria èpica que al Parlament de Madrid es pugui parlar ara també en altres llengües, com una grandíssima concessió de la metròpoli ocupant. Tornaré a manllevar paraules d’altri per fer veure que això és més vell que el pastar: “Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l’Estat espanyol és nomenar l’opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge n’és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida pot esperar justícia del seu propi opressor”.
O sigui que tenim el mac al nostre camp, i comença a passar d’hora que ens ho fem mirar. Hem de seguir junyits i rebre llenderades? N’hem de pensar qualcuna per alçar el cul i tomar en terra el de la llendera? Això serà la meditació del cap de setmana, benvolguts germans en Fanon.