skip to Main Content

“La paternitat no és un dret, que tots els infants puguin tenir una família, sí”

Quim Juncosa (Barcelona, 1972) és llicenciat en dret i advocat. Ara ha publicat el seu primer llibre, Omplir la vida, on explica la història d’adopció del seu fill Alexandre, que avui té 19 anys.

Quan vàreu adoptar n’Alexandre ja vares començar a prendre notes per escriure aquest llibre?
No. Mai vaig pensar a escriure res, ni anava prenent notes, sinó que anava vivint. Quan ho explicava a l’altra gent em deien: “Això estaria bé que un dia ho escriguessis. Fa tres anys, quan n’Alexandre en tenia setze, vaig començar a escriure.

Deu haver hagut de ser una decisió consensuada amb n’Alexandre i amb Agustí, el teu home.
La decisió d’escriure’l no la vaig consensuar. Inicialment era una carta privada per a l’Alexandre. Quan va arribar el moment de regalar-la-hi pels seus divuit anys, ho vaig consensuar amb la meva parella. I finalment, quan ell ho va haver llegit, li vaig consultar la possibilitat de publicar-ho. I no sols m’hi va autoritzar, sinó que m’hi encoratjà. “És una història que s’ha de conèixer i que ajudarà molta de gent”, em va dir.

No passes pena de despullar-vos massa, de fer “pornografia sentimental”?
Efectivament, jo dic que és un estriptís. A mi em feia por no pel fet de despullar-nos a nivell sentimental, si´no pels efectes que pogués tenir sobre l’Alexandre. No és el mateix contar segons quines coses de tu amb quaranta-vuit anys que amb divuit. A la fi, però, la reacció de tothom ha estat tan positiva que els dubtes s’han esvaït.

El llibre és un tractat sobre l’adopció, sobre les famílies homoparentals, o sobre totes dues coses?
És un tractat d’amor. El més important del llibre és que és una història d’amor. És una manera de posar en valor que podem ser família per via d’adopció, que és una de les maneres més boniques. I també volia que es coneguessin socialment moltes coses sobre les famílies homoparentals i també de l’esforç que suposa l’adopció.

Moltes famílies biològiques no s’havien plantejat tantes coses com us plantejàreu vosaltres…
Sí. M’han dit: “M’has fet treure els colors, perquè tot això jo no m’ho havia plantejat. Les famílies, també les biològiques, s’haurien de plantejar les situacions que es poden donar: està bé que la paternitat i la maternitat siguin reflexives.

També parles del trauma de l’abandonament dels infants adoptats.
Hi ha una part molt gran en què parlem molt de la motxilla que du l’infant, i que és plena de coses en negatiu i mancada de coses en positiu. Nosaltres adoptàrem l’Alexandre amb quatre anys i mig. Independentment de quan hagi estat l’abandonament i de quan arribi l’adopció, tots els infants adoptats tendeixen a desconfiar del món, perquè pensen: “Qui més m’havia de cuidar no ho ha fet. Com em puc refiar que ara les coses seran per sempre?”.

I el dubte d’un infant sense mare…
Sí. Vaig pensar molt de temps que potser tenir dos pares no el faria feliç. Això és un sentiment de culpa que ja l’he superat, perquè veig que és feliç. Igualment, hem tingut sempre clar que havia de tenir referents femenins molt propers.

Fecundacions in vitro, embrions congelats, gestacions subrogades… On és el límit? La paternitat és un dret?
Per a mi no és un dret. És una opció. El que és un dret per als infants és tenir una família. El debat de posar un límit és complex. Però s’ha de posar. S’ha de procurar que tothom pugui tenir una vida plena, i si per a algú tenir una vida plena és formar una família, ho ha de poder intentar, sempre vetllant per l’interès principal del menor i respectant els drets de totes les persones que hi intervinguin.

Back To Top
Search