Foto: Les analògiques són de les mateixes donardes en diferents mesos de l’any 2023.
la gana als ulls
no se m’acabarà mai
MERCÈ RODOREDA
vull restar per sempre
en la cosa mirada
ANDREU VIDAL
Estam fets de bocins dels altres. No fa falta lupa o microscopi: ho podem palpar. Malgrat sempre aquesta insistència d’una única peça ferma, vivim plens de foradets, fissures i cavitats. També, de paraules i cossos que ens han travessat i ens conformen. Antònia Vicens (1941) és una d’aquestes veus que es va instaurar dins la meva mirada.
Cada vegada que vaig del Pla cap a Ciutat, quan el Sol és ben baix i enlluerna, els ulls se’m giren cap a la dreta, a la Serra banyada de blau. En aquest precís instant em ressona a dins, sense fallar mai, la poeta santanyinera. No record les paraules exactes, però sí la imatge: una ona petrificada. És un moment en què no es destria la fesomia exacta del Tomir o del Massanella, sinó que les muntanyes esdevenen totes u: joc de llums i ombres, colors daurats i rogencs en sintonia amb l’ombra blava que despunta. A part de sentir-hi paraules, podem corroborar com tot el que vivim en els llocs hi queda com una capa més, com un estrat afegit a la roca. Aquest detall ens servirà per indagar en alguns trets idiosincràtics que brillen en les obres de Vicens, un corpus textual que ha donat i donaria per escriure pàgines i pàgines.
Abans de res, és conegut com Vicens afirma que ella ja escrivia de ben petita, així com la seva atracció pel món de les paraules. Una relació que s’ha vist eixamplar tota la vida. Davant la seva obra prolífica i extensa, cal dir que l’autora destria amb escreix la seva pràctica en poesia i novel·la. Aquí, ens centram en la poesia que, com ella diu: «A la narrativa jo cont coses, però la poesia surt de dins. […] la poesia és una mescla de somnis, de subconscient i de sentiment que trec d’un pou negre que es desborda». Així, buidant el pou, Vicens escriu les capes i les formes del pou i de l’aigua. Per tant, en la narració trobam un domini de l’autora damunt les paraules. En canvi, amb la poètica, ella és dominada per la poesia. Al poemari Sota el paraigua el crit: «Si no escrius les paraules t’esclaten / dins la boca / t’inunden els pits / les entranyes».
Així, les seves obres estan bastides per imatges poètiques que, depenent de la mirada del lector, agafen uns matisos o uns altres. Aquí rau el regal de la poesia si va acompanyada d’uns ulls que ho fan possible: un artefacte calidoscòpic. Perquè no totes les persones que escriuen poesia aconsegueixen fer, d’una obra oberta, una obra de ressò i de pertinença.
La poeta desplega la seva sensibilitat en poemes brevíssims: «La poesia la vaig tallant i tallant». Amb els anys, es presenten obres cada vegada més depurades, més senzilles però no menys punyents. Si la poesia de Vicens ha de ser un paisatge, aquest estaria fet de roques que punxen, d’aquestes que no et deixen anar amb els peus descalços. Ella assenyala la ferida i el pes. Perquè la poeta, ficant-se dins el pou, no mostra quelcom individual. Com hem dit, estam travessats i conformats per altres persones. També, de vivències de tota casta. Així, trobam els elements que despunten en les seves obres, tant de poesia com de novel·la, són: desig, memòria, records, sexualitat castrada, violència, silenci imposat, ales que no volen, etc. Del poemari Fred als ulls: «intentes volar i topes amb / la copa / del llimoner». Apunta les aigües negres allà on tenim les arrels com a societat.
En aquesta línia, l’autora és molt conscient de com les paraules no són innocents. El llenguatge també carrega el Significat que s’imposa com a llosa. Les paraules poden ser mel i poden ser verí, poden ser carícia o, com ella afirma, poden ser pedres. L’escriptura de l’autora es nodreix de la seva relació amb les paraules i el silenci que hi va de bracet.
Per acabar, hi ha una idea que és del tot suggerent. Ella afirma que: «[la poesia] no sé d’on em surt, supòs que en els meus ulls de qualque manera es van emmagatzemant coses…». Com hem dit, la seva obra va filant imatge darrere imatge, amb potència i poètica a parts iguals. Imatges que són fruit d’uns ulls que saben mirar el que ens sol passar desapercebut. Ella ho afirma quan, per exemple, diu: «quan jo agran el corral tenc un diàleg amb aquelles fulles seques i amb les fulles que brosten. Per a mi és aquesta cosa tan viva! Les coses petites…». Crec que aquesta fascinació pel que és minúscul és el que podem extreure de la seva poesia: «Jo em conformava només amb paraules i ara ja estic contenta si un gerani floreix».
Per tant, la poesia no fa falta anar-la a cercar molt lluny, en un llenguatge rebuscat o carregat, sinó posant els ulls en veure com la poesia cau i germina damunt les coses, talment el temps que passa. No fa falta cercar coses enlluernadores. Més aviat, que ens basti mirar quan nit i dia es freguen creant la Serra blava. Carregar-nos els ulls de tot això.
