skip to Main Content

La por de Son Moix

A la foto de portada: Exterior de la capella de Son Moix a les acaballes del segle XX.

Albert Carvajal

En la realitat col·lectiva manacorina del segle XIX i de la primera meitat del xx, la por era sinònim de fantasma o bubota i representava un personatge que, ocult generalment sota un llençol blanc, compareixia de sobte i sense dir paraula. El seu objectiu era atemorir la gent, especialment les persones més pietoses que, val a dir-ho, eren les que més sovint es topaven amb ella.
Malgrat que el seu aspecte era gairebé sempre el mateix, les pors manacorines (no tenim constància que n’hi hagués a altres pobles) es movien amb un rerefons i uns interessos diferents: unes, per falta de seny; altres, per dur a terme reivindicacions polítiques; per esglaiar les dones quan sortien de missa o per venjar-se d’un amor no correspost.
La casualitat m’ha fet topadís amb un document que relata l’aparició d’una por a les cases de Son Moix el maig de 1813. Seria, a hores d’ara, una de les més antigues de què tenim notícia. Resulta que un dels missatges d’aquella possessió, anomenat Sebastià Pelegrí, denuncià al batle que després de les festes de Pasqua començà a sortir per distints indrets de la possessió una bubota que, malgrat dur la cara tapada, creia endevinar que era d’una dona. Li comparegué al paller, a diferents cambres i, fins i tot, al camp quan treballava. La seva primera passa fou avisar al capellà que cada diumenge celebrava missa a la capella el qual beneí immediatament les cases amb aigua beneïda. I vés per on que, mentre beneïa la capella en companyia del missatge, la por sortí de la sagristia i es dirigí directament cap aquest darrer el qual, presa del pànic, començà a cridar, amollà els ormejos que portava i escapà a la desesperada deixant el mossèn tot sol.
Però poc temps, perquè aquest partí darrere d’ell sense les seves vestidures sacerdotals. Dies després, la por retornà vestida completament de negre i amb un davantal blanc on hi havia dibuixada una creu també negra. Portava la cara blanca. Casualment en aquell moment era present l’amo de la possessió que, fent una passa cap a ella, li demanà que digués qui era i què volia. I la bubota, amb veu gruixada, però clarament femenina, li respongué que no era el moment de dir-li-ho alhora que li aconsellava anar cap a la pleta a fer feina i que no tengués ànsia si sentia gemecs o renous estranys. Tot seguit, va desaparèixer davant la perplexitat dels presents.
A partir de llavors, la por començà a sortir més espesses vegades, si bé va incloure en les eixides la casa del missatge a la vila, a qui acompanyava d’enfora quan retornava a Manacor i es dissipava a l’altura dels molins. Fins que aquell infeliç no pogué suportar més la seva presència i denuncià els fets, traslladant-se una temporada a viure a Ciutat. El secretari de l’Ajuntament, empès per un dels vicaris de la parròquia, tengué l’ocurrència d’enviar una carta a les autoritats illenques contant els fets als quals donava plena credibilitat. Ja ho diu la sentència llatina: Oh, sancta simplicitas!

Back To Top
×Close search
Search