skip to Main Content

Premi Ciutat de Palma per Paradís, el segon disc de Joana Gomila

L’artista i cantant manacorina, juntament amb Laia Vallès, han guanyat per segona vegada el Premi Bonet de Sant Pere de Música que atorga l’Ajuntament de Palma. El primer va ser el 2018 amb Folk Souvenir, un disc de recerca i exploració de la música tradicional de Mallorca. Paradís, en canvi, aposta per un repertori propi que serveix de base per “jugar i experimentar” amb sintetitzadors, efectes de veu i bucles sempre enrevoltant un mateix concepte: illa. Miram i escoltam Gomila per conèixer de prop el seu procés creatiu que projecte rere projecte demostra una qualitat i profunditat artística tant excèntrica com humil.

Has rebut el Ciutat de Palma per Folk Souvenir i Paradís, com et sents davant aquests reconeixements?
La veritat és que no ens ho esperàvem gens i estam molt contentes. Nosaltres hem fet un disc que era el que teníem ganes de fer i ho hem fet jugant, experimentant i sense saber ben bé que passarà després amb tot això. Que de cop et donin aquest premi és un revulsiu. De fet, aquest disc el vam poder gravar gràcies haver rebut el premi de Folk Souvenir. Estam molt agraïdes.

Tenc la impressió que cada disc teu és un projecte d’investigació, en el cas de Paradís, què cercaves?
Normalment faig feina amb el que en diuen disc concepte. A Folk Souvenir el concepte era tradició, què és la música tradicional, què és allò popular i a partir d’aquesta pregunta ve una explosió de preguntes i molt poques respostes, això és l’interessant de l’art. En el cas de paradís, la música tradicional no era una premissa, de fet intentava allunyar-me d’això, i el concepte era illa. Vaig partir d’aquest concepte i tot el que aquesta paraula expandia.

“Cada persona som una illa i necessitam la solitud i la diferenciació, però també necessitam l’altre, vincular-nos i fer un arxipèlag”

A més, vaig llegir molt la teoria de les esferes del filòsof Sloterdijk. Ell explicava que cada persona és com una esfera i el que feim són esferes més grans amb les altres persones, esferes de contingut amb els punts de trobada. Això ho vaig traduir al llenguatge d’illa i vaig pensar que cada persona som una illa i necessitam solitud i la diferenciació, però també necessitam a l’altre i vincular-nos i fer un arxipèlag. A través del concepte d’illa també em venia el concepte de paradís. Inicialment no es deia paradís el projecte, va venir durant el camí. Evidentment i inevitablement venia Mallorca. Jo partia d’un concepte molt abstracte, no volia partir de Mallorca de forma inicial. Record de viure a Barcelona i tenir la sensació de poder agafar un tren i anar a París, això aquí no passa. Tornat a la teva pregunta inicial, sempre partesc de la investigació amb el sentit de preguntes perquè per a mi l’art són preguntes, i a través dels llenguatges que no tenen paraula com la música, intent donar respostes.

El disc el vas gestar fent una residència artística a la Plana, com va anar l’experiència?
Al final de Folk Souvenir vaig sentir que se’m posava molt l’etiqueta de cantant tradicional. A mi realment m’agrada la música tradicional perquè pens que és un patrimoni i una font d’inspiració infinita per a jo, però pensava: “vols dir que som una cantant de tradicional?” Estàvem una mica en aquest moment, vam intentar fer cançons noves amb Folk Souvenir, però jo sentia que no era el que tenia ganes de fer realment. Després vaig anar a La Plana per donar-me un temps amb uns llibres que tenia pendents amb el concepte d’illa que ja havia anat pensant, vaig dur dos pedals, un sintetitzador petit i unes aquarel·les -i no havia pintat mai- però m’anava molt bé perquè anava cercant a través d’això. Al cap d’un parell de dies em vaig adonar que tenia molts de temes que sortien a través de les improvisacions que anava gravant. Després vaig anar cap a ca nostra i pel camí vaig pensar que ho havíem de fer a duo amb na Laia perquè hi havia un univers molt interessant. El que va venir després ho vam fer juntes.

Entenc que després vau anar experimentant amb sintetitzadors, efectes, bucles, i també els textos, no?
Sí. Però a la primera fase ja va ser així. Per exemple, l’autotune no és una cosa que vaig afegir després. La primera vegada que vaig provar de cantar melismes amb l’autotune vaig dir: “ostres, que passa amb aquest aparell?” Clar, és una altra melodia i no és una decoració, amb el trap l’autotune diríem que s’utilitza com una decoració, una cosa que s’afegeix després. A mi m’agradava com em condicionava a l’hora de cantar, quan feia un melisma, l’autotune em tirava la veu cap avall perquè m’afinava. La part d’investigació de sintetitzadors ja havia partit inicialment amb na Laia. Després va ser una passada perquè vam començar a jugar amb els temes que havia fet i al final hi ha temes que hi són al disc, però d’altres van sortir juntes, són una creació col·lectiva.

Foto: Sara Guasteví

A diferència de Folk Souvenir sou dues que defensau el directe, us ha suposat un repte?
El disc està gravat en directe…

Què dius?
Sí. No hem gravat per pistes, només hi ha claqueta al tema de Paradís. Molt poques coses estan gravades després. A l’hora de fer postproducció crec que hem tret més que no afegides coses.

On ho vau gravar?
A la Plana, a una sitja d’allà que està xapada per la meitat i tirada a terra. És com una nau rodona forrada de fusta per dedins on també vaig fer la residència artística. La Plana ha estat el centre on hem anat a fer els assajos amb na Laia i al final hem acabat gravant. Després en Jan Valls va dur un parell de coses per gravar, era tot molt senzill i amb pocs recursos.

I de tot aquest procés sorgeix Paradís…
El nom de Paradís va ser quan vam fer uns assajos a Manacor. A mi em va molt bé posar nom per delimitar perquè quan baties una cosa comença a agafar vida. Jo cercava un nom perquè allà hi cabia tot. Quan vaig començar a fer la primera residència pensava molt cançons pentatòniques i melodies que es repetien com per enrevoltar, tenia la necessitat de compondre així. Això d’enrevoltar em duia a illa, i alhora em feia pensar amb Mallorca. Sempre he viscut a fora. De fet, quan vaig viure a Brasil la meva sensació era que jo havia nascut a un paradís, havia anat enfora a cercar-lo, però jo ja havia nascut a un paradís. Després existeix la contraposició del paradís que li ha tocat viure a un món capitalista al qual l’empram per fer comerç i el convertim en un infern. Per altra banda, també existeixen les múltiples illes que viuen a aquest paradís. Aquí hi ha gent que sap el que és el ball de bot i d’altra que no, d’altra sap que és el ball de bot però no el trap. Dins aquest món hi ha tantes illes que cohabitam aquí dins… i això ho trobava molt interessant.

Back To Top
Search