Pedro Fidel Castro Lliteras va presentar aquest estudi sobre la pesta que va afectar Mallorca el 1820, Son Servera, Artà i Capdepera i que sembla deixà alguns morts a Manacor.
S’ha de distingir entre el que era el llatzeret (espai físic) i la quarantena, que era el temps que la gent hi passava allà. La localització de Son Joi està en el límit entre Sant Llorenç i Manacor, anant cap a Sant Llorenç, davant son Peretó. La primera mesura davant la pesta fou establir un cordó sanitari el 29 de maig del 1820 que abastava una zona massa gran per poder ser controlada, i que anava per Can Revull, Son Alzèbits, Son Orlandis, Son Santandreu, Petra, Sant Martí, Es Pagos, Porreres i Felanitx. La primera posició del cordó quedà marcada per 115 barraques de pedra. El cordó s’establí de manera precipitada, i dins la zona de sant Llorenç havien quedat molts jornalers manacorins que es quedaren sense feina, pares de família manacorina que perderen així el seu sustent… també hi havia fadrines i al·lots petits.
Per què a Son Joi es va establir el llatzeret? Primer de tot, la casa de Son Joi era la casa més immediata aferrada al cordó que es va establir definitivament, per la part interna. Així es podia vigilar immediatament, estava devora un punt important d’intercanvi, en un sol sentit (cap a dins del cordó) i aquest era davant son Peretó. A dins la mateixa línia hi havia el quarter militar que havia de guardar tota la zona. Era una casa que tapava la vista, no permetia veure la gent que volia traspassar a l’àrea no vigilada. Havia quedat buida per culpa de la pesta, les persones que les ocupaven havien estat desplaçades a altres indrets per haver estat en contacte amb gent infectada.
A l’interior del cordó hi havia tendes de campanya, barraques per la tropa interior, un canal per donar aigua calenta i barrera d’entrada. Els que entraven dins el campament ho feien nuus, sense roba… no es podia entrar res des de la zona afectada cap a la quarantena. La zona del llatzeret estava formada per la casa pròpiament dita, el lloc comú, el dipòsit de llenya i un espirall. A l’exterior del cordó s’hi trobava una barrera de sortida, i canals per aigua i vi. L’Ajuntament de Manacor va al·legar que no podien donar doblers per la gent que venia de fora.
Tenien un tancat interior de branques i un d’estaques i corda exteriors. Hi havia una línia de banderes per delimitar la zona, i al llarg de tota la línia hi havia una barraca de soldats cada 200 metres, encarregats de controlar la zona. El primer grup que va quedar fou el 23 novembre de 1820 amb don Bartomeu Mestre, vicari de Manacor, que va quedar retingut. Va entrar voluntàriament a Sant Llorenç, i hi va romandre com a responsable religiós. Francesc Floriana, rector de Sant Llorenç, va ser enviat a un altre indret. També els doctors Pere Josep Botelles i Miquel Barceló, aquest darrer de la Junta Superior de Sanitat. Sembla que comptaren inicialment 39 quarantenaris, a més del vicari i els doctors; encara que inicialment els candidats eren 49. Finalment, entraren a Son Joi, el 23 de novembre, 38 persones. Dia 1 de desembre entraren les 11 persones restants; hi hagué un segon grup format per 25 voluntaris. Els que van estar menys foren 3 setmanes, i els altres 30 dies; el final de la quarantena fou el 24 de desembre del 1820, quatre mesos abans que es tanqués definitivament el cordó.
