skip to Main Content

La relació amb el dolor

Rita Shelyakina

No és un secret, que des dels remots temps de la nostra existència, els humans cercam la llum, l’escalfor i el benestar (bàsicament per una raó de supervivència), i rebutjam tot allò que tengui a veure amb el dolor o la foscor. No és un secret que sempre hem dividit les coses entre bones i dolentes, i que ens agrada posar noms, encara que no estiguem segurs de si són els adequats. Preferim el renou, per molt estrident que sigui, abans que el silenci, i als matins podem córrer i córrer, encara que ningú ens ho demani, per sentir que hem fet alguna cosa “de profit”.
Dividir entre “bo” i “dolent”, de fet, és una necessitat primària sorgida d’aquest instint de supervivència, però que no ens serveix en totes les ocasions com una eina constructiva.
Sovint, de fet, posa en perill la relació amb nosaltres mateixos, fet que podem veure sobretot en la societat occidental. En ella: no curam, sinó que ens dedicam a aplicar un efecte sedant sobre les malalties, perquè el dolor està vetat i no és vist com una part natural de la vida.
És així com obtenim un món al qual se li ha vetat l’escolta, i que, com a rebot, també l’experimentació de vertader plaer. Perquè ningú pot gaudir la vida si no és capaç d’escoltar-se, escoltar les tristors, permetent que aflori a la pell tot el que sent… És l’única forma de deixar que el cos les deixi anar.
Però per què ha sorgit tot aquest embolic? Us podeu demanar sorpresos. La meva teoria és que s’ha confós dolor amb sofriment, i no és el dolor el vertader problema. Mentre el dolor és un senyal, indicant que existeix un desequilibri o simplement un trànsit natural del cos per adaptar-se a noves situacions (com la mort d’un familiar); el sofriment és la relació inadequada amb el dolor, creant dos tipus de patologia. La primera és la fugida constant del dolor i dels problemes interns, que només crea estancament en les àrees de la vida, i lasegona és l’addicció al dolor mitjançant la queixa i la negativitat, que sempre és l’altra cara de la moneda de la fugida. Per aquest motiu és molt positiu asseure’s a escoltar el que hi ha sense judici, i el perquè les pràctiques de meditació són tan refrescants, ajudant-nos a trobar el nostre centre. És per aquest motiu que agraïm que ens escoltin (rebin), sense dir res, i el perquè l’esport ens fa sentir millor encara que ens crei dolor al principi.
No ens fa sentir millor, fugir dels nostres problemes, encara que pugui semblar més rentable, i de veritat pens, que tenim molt amor per experimentar. I que només mirant al nostre dolor de cara, podem trobar sentit al dia a dia. Algú podria demanar-se, per què no pot ser més fàcil? Per què no puc seguir entrant per la porta del darrere? Ningú diu que no es pugui seguir fent, però crec que, un dia, no perquè algú ho digui sinó perquè s’arriba al propi límit, ja no es vol seguir entrant per la porta del darrere. Ho crec perquè tota fugida cansa, i tot caramel de sucre s’acaba. Només les coses sòlides i basades en l’amor i el respecte cap a un mateix perduren, i ha de ser així, i és bo que sigui així. Ja que ens protegeix de la nostra capacitat per enganyar-nos a nosaltres mateixos, i de la nostra astúcia, que malgrat que sigui admirable, no és la que ens porta a l’amor. És una altra cosa.

Back To Top
×Close search
Search