skip to Main Content

La revista de les cent persones: la curolla d’un grup que va fer possible una nova idea de revista local i en català

L’arquitecte Joan Pasqual, el bibliotecari Antoni Ferrer i el conseller insular Joan Llodrà varen fer pinya amb un centenar de persones per treure al carrer el primer número del Cent per cent. Amb ells recordam els inicis. d’aquell
projecte que es va encetar fa 20 anys. Tots tres arriben puntuals al cafè on els hem citat per explicar com va sorgir aquesta revista ara fa vint anys. Asseguren que ha passat molt de temps i que han esborrat detalls de la memòria. Però a mesura que avança la conversa rescaten records, vivències i la sensació de treure al carrer un projecte compartit.

LA IDEA INICIAL
“Crec que era a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu, que l’any 2001 va sorgir la idea de fer una nova revista a Manacor. I tot d’una vàrem posar fil a l’agulla. Però trobàvem que no l’havíem de fer tres persones ni quatre. Volíem que s’hi implicàs molta més gent. La força de la revista i del projecte havia de ser la seva capacitat d’involucrar gent. I a partir d’aquí vàrem anar cercant amics, com diria en Guillem d’Efak. Tots teníem menys de 30 anys i érem innocents”, recorda Joan Llodrà, que estava dins el grup inicial que impulsà la revista.

SUMAR COMPLICITATS
“Jo no era al nucli inicial, però vaig ser dels primers que vaig sentir parlar d’aquesta nova publicació. Vaig acudir a la primera crida. A partir d’aquí cadascú va anar aportant coneguts”, recorda per part seva Joan Pasqual. “Els primers impulsors eren deu anys més joves que jo i crec que en mi varen veure una persona més madura a qui podien engrescar. Em presentaren el projecte i em va parèixer engrescador i adient. Vaig pensar que Manacor podia assumir perfectament una revista en català i del perfil que s’estava plantejant”, explica Antoni Ferrer.

A partir d’aquí, “quan vàrem tenir cent persones disposades a posar cent mil pessetes, més o manco, vàrem poder iniciar la revista”, concreta Joan Llodrà. Es feren reunions i presentacions. “Tot això va durar un any i durant aquest temps l’empresari ‘Teco’ va fer que sorgís una altra revista en català, el De Franc”, afegeix Llodrà. “Nosaltres anàvem tira-tira. Sense frissar”, conclou.

ES CONSTITUEIX LA REVISTA
Amb la presència de més de cent socis, l’empresa editora del Cent per Cent es va constiutir a la notaria de Sineu, on es va fer la fotografia de la pàgina següent. “En el primer consell d’Administració hi érem nosaltres tres, en Toni Riera, n’Antònia Galmés, n’Andreu Sansó, que va ser el primer president, en Joan Miquel Monjo i en Miquel Jordi Girart, que sense ell avui dia no existiria la revista. Hi va fer molta feina i hi va cremar moltes hores” recorda Joan Llodrà.

L’EMPENTA SOCIAL
“Hi havia una implicació forta de la gent de prop. Hi havia moltes persones que no havia aportat doblers, però que sentien i senten el projecte com a seu”, explica Joan Pasqual. Varen fer molta feina per cercar subscriptors, per preparar la immensa prensetació que férem al Teatre de Manacor, per muntar paradetes i donar a conèixer el projecte, es feren camisetes, hi va molta gent que hi va posar mans”, afegeix. En el mateix sentit s’expressa Antoni Ferrer quan recorda aquells inicis. “Érem una mescla entre una empresa i una ONG. Teníem aquest perfil de gent implicada en la societat, ens preocupava la promoció social, la cultura i la llengua”.

TRIAR UN NOM
“El nom fa referència al fet que la revista era fruit de l’aportació de cent persones que posàvem cent mil pessetes cadascú. Però també fa referència a què era una publicació cent per cent en català. Hi va haver moltes discussions i va ser en Toni Ferrer que va saber sintetitzar totes aquelles idees en el nom definitiu” assegura Joan Pasqual.

“Va costar algunes discussions. Hi havia altres noms damunt la taula. Sa Revista, Es Dimecres o La Veu de Manacor eren altres opcions. Vàrem fer votacions. No s’acabava de veure clar.”, recorda Antoni Ferrer. Jo vaig ser un dels defensors del concepte de Cent per cent. És cert que d’entrada podia conduir cap a un concepte econòmic. Però també trobava que era significatiu. Quan una cosa agafa un significat dins un grup, i ‘cent per cent’ ja significava moltes coses, agafa una certa lògica. Jo vaig defensar aquesta teoria i va ser la que va guanyar el debat”, conclou Ferrer.

SETMANAL O QUINZENAL?
“El nom de l’empresa editora és Quinze dies cent per cent i això és perquè la idea inicial era que la revista fos quinzenal”, rememora Joan Pasqual. “En la concepció inicial es parlava d’un perfil de revista de caràcter cultural i d’anàlisi”, puntualitza Antoni Ferrer. De fet, va ser ell mateix que va convèncer el consell d’Administració perquè el Cent per cent sortís cada setmana. “Optar per sortir cada setmana va ser encertat. A Manacor les revistes potents eren setmanals i sortir cada quinze dies ens deixava en un segon terme. No volíem ser de segona fila. Teníem clar que havia de ser una publicació professional i de qualitat”, concreta Joan Pasqual.

LES PRIMERES REVISTES
“Vàrem començar sense tenir comercials. Sabíem perfectament com havia de ser la revista, quins col·laboradors hi havia d’haver”, concreta Joan Llodrà. “Vàrem fer tots els papers que havíem de fer, des d’intentar trobar un disseny per a la revista. Record que vàrem fer un petit concurs que no va estar exempt de polèmica tot i que les línies principals continuen vigents en l’actual disseny del Cent per cent”, afegeix Joan Pasqual.

El fet és que “férem la primera revista, molta gent hi va posar publicitat. Però a partir de la segona, la tercera i la quarta revista tot va ser molt més complex”, recorda Llodrà. Com es pot suposar, els 60.000 euros de capital inicial es varen acabar en manco d’un any. El projecte i la revista, amb una mala salut de ferro, ha anat aguantant i ha passat per moltes vicissituds. Però vint anys després encara hi som”, conclou.
“Gran part del mèrit és de Toni Riera. Ell és el director, l’únic que hi és des del primer dia i que ha estirat de valent. És ell que hauria de ser aquí, però és discret”, coincideixen els tres tertulians.
“Que la revista hagi durat vint anys és una cosa absolutament extraordinària” assegura Antoni Ferrer. ,“I tan malament no ho hem fet, perquè hi havia quatre revistes setmanals quan el primer cent per cent va sortir al carrer i ara només en queden dues”, remata Joan Llodrà.

Back To Top
Search