Foto de portada: Guillaume Apollinaire – (http://www.mcah.columbia.edu/dbcourses/krauss/large/jss_031302_apollinaire_01.jpg, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=469511)
Record, era molt jovenet i no tendria molt més de 17 o 18 anys, moltes tardes de diumenge viscudes i compartides amb Artur Vives, a casa seva a La Bordeta. N’érem uns quants escoltant i xerrant amb aquell home vivencial, sensible, independentista (militava al Front Nacional de Catalunya, FNC, com mon pare), musicòleg, metafísic en la poesia, molt més gran que jo. L’escoltava embadalit, aprenent allò que no s’ensenyava a l’escola.
Ell em feu escoltar per primera vegada La Passió segons Sant Mateu de Bach. Va ser un xoc brutal, encara ho record, i de llavors ençà sempre m’ha acompanyat. Els diferents timbres, l’espiritualitat, la grandesa, la profunditat de l’obra i de Bach. Ell anava comentant l’obra, i anava descobrint un nou món musical. Sempre acompanyat per la pipa que l’hi penjava de la boca.
A vegades ens llegia algun dels seus poemes (era un bon poeta) i vèiem com l’anava retocant, com canviava algunes paraules, expressions, a la recerca de la perfecció “deia ell”. Mai va voler publicar res. I record un dia que, xerrant de poesia i música, ens digué que “en el llenguatge col·loquial utilitzem una part molt petita d’allò que hi ha en el diccionari, uns escassos centenars de paraules, altres més cultes moltes més. En canvi, el poeta té permís per crear expressions, pot subvertir inclús el llenguatge, sempre a la recerca de la bellesa i commoure el lector”. Amb el llenguatge musical (jo diria que amb totes les arts, la pintura, l’escultura, la ceràmica, l’arquitectura, i totes les altres formes de creació) les possibilitats són immenses, són infinites, ja que no empram signes convencionals. Un “do”, o un “mi”, amb becaire, o un bemoll o un sostingut, o amb diferents escales produeix sensacions, emocions, expressions que no tenen per què produir per a tothom la mateixa emoció”. I així és, el llenguatge musical pot expressar sensacions infinites.
Tornant a l’art poètic, més conegut com a poesia, ens pot commoure, ens pot comprometre, ens pot fer volar, ens pot fer somiar. Poc importa si utilitza una mètrica concreta o no en té, pot ser un sonet, poden ser versos alexandrins, poden ser tankes… Per a mi hi ha dues condicions indispensables: ha de tenir ritme i musicalitat.
I xerrant de poesia no puc acabar aquesta reflexió sense versos de poetes que m’agraden, que em commouen, que em comuniquen.
De Gabriel Ferrater, el poeta maleït. Del poema Posseït:
“Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu….”
Del meu estimat Joan Salvat-Papasseit. Del poema Tot l’enyor de demà:
“Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
…
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
…”
I de Miquel Martí i Pol, el poeta del poble. Del poema Ara mateix:
“… Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
,concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
d’empeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible”.
Ara que s’acosta, desitj una bona Diada Mundial de la Poesia a tothom. Llegim un poema, com a mínim.
