Antoni Tugores (Manacor, 1948) és historiador, investigador i escriptor. Parlam amb ell sobre la figura de Pífol, sobre qui va escriure el llibre Un segle de memòria viva. Cristòfol Pastor “Pífol”.
Com us coneixeu amb Pífol?
De nin vivia al carrer de Provença i quan jo tenia quatre anys en Pífol es va casar amb una veïnada nostra, na Margalida Bonjesusa. Des d’aquell moment ja el vaig trobar un home especial en tots els sentits. Tenia molta proximitat amb els al·lots, ens feia bromes, dibuixos, jocs de mans… Perdia temps amb nosaltres.
Després d’uns anys decideixes escriure un llibre sobre ell.
És un home que ha tengut una vida llarga, en anys i vivències. En Pífol tenia un cúmul de vivències de tot tipus. Polítcament havia viscut des de la Restauració borbònica, la República, la dictadura, la guerra, la postguerra, el franquisme i l’arribada de la democràcia. Va viure sempre en la primera línia, des de molts indrets: va estar ficat dins l’Agrupació Artística i coneixia aquests personatges que avui en dia ens resulten mítics, com don Toni Maria Servera, en Sebastià Rubí o en Fausto Puerto… Tota aquesta gent que en els anys quaranta i cinquanta varen omplir amb les seves sarsueles el Teatre de Manacor. Ell no era un bon cantador i per això feia de còmic. També feia caricatures i dibuixos i segueix fent-ne encara ara, fins que ha tengut cent anys. A més, ell també va ser regidor de cultura. A més, va ser íntim amic d’en Guillem d’Efak i pot contar moltes anècdotes seves. La intenció del llibre era aquesta: explotar aquesta memòria viva que el convertien en la vertadera història de Manacor. En Pífol és el fil conductor de la història del segle XX de Manacor. Hi ha moltes coses que el fan una persona única, per jo és la història viva de Manacor.
La vida política no el va desgastar, no?
No, i és una de les coses que criden l’atenció: un home que ha viscut una vida llarguíssima i ha estat ficat dins una gran quantitat de societats manacorines com per exemple, la Unió Deportiva Manacorina, el Club Esportiu Manacor, el bàsquet, el billar, el trot i no ha sortit malament d’enlloc, ha fet amics per tot allà on ha passat. Curiosament, ha estat secretari de totes aquestes agrupacions esportives i ell sempre diu que no ha practicat mai cap d’aquests esports! Per jo va ser un personatge summament contradictori. En la seva joventut havia pertanyut a Los Pioneros Rojos, joves d’extrema esquerra que s’apedregaven amb els falangistes. D’altra banda, era un home devot, que anava a l’Església de Sant Roc. També va formar part de la guàrdia pretoriana d’en Mateu Molinet, el cap dels socialistes manacorins i llavors va ser regidor del PP i UM. Ha estat a totes bandes. La seva ideologia sempre ha estat estar bé amb tothom i intentar no fer mal a ningú. Crec que això és el que li ha donat la fama: persones de cent anys n’hi ha moltes però en Pífol és un personatge únic.
Finalment, què destacaries d’ell, a escala personal?
És una referència per tota la gent que es dedica a la història perquè té una memòria excel·lent. A part d’això, jo destacaria la seva bondat natural. Això és el que el defineix.
