És història viva de Manacor. Cristòfol Pastor Noguera, Pífol, (Manacor, 1920) fa aquesta setmana vint-i-cinc anys, que ve a ser, en el seu cas, dir el mateix que cent. Va viure la proclamació de la segona república espanyola i va fer el servei militar durant la guerra civil. També va ser regidor de l’Ajuntament i va estar vinculat laboralment durant dècades a les Perles. Té una memòria prodigiosa i una salut de ferro. Cada dia va a passar una estona al Mingo. Dissabte és la seva festa, i és també la festa de tothom que l’estima.
Vós éreu molt amic den Guillem D’Efak…
El dia que en Guillem es va morir, la seva viuda m’havia de consolar a jo. La primera vegada que el vaig veure va ésser pel Barracar. Ell anava amb la tia Margalida. Devia tenir devers quatre anys, encara xerrava el castellà. Una dona li va demanar “¿Cómo te llamas, guapo?”, i ell li va contestar “yo no me llamo, me llaman!”. Mira si ja ho era deixondit! El mallorquí li va ensenyar el conco “Beia”. Li contava rondalles mallorquines… als 18 o 19 anys ja érem molt amics, amb en Guillem. L’introduírem en els mals vicis però com que en Guillem era molt aprenent, aviat ens va passar davant… cantàvem pel carrer, anàvem a un bar i un declamava poesia i a un altre cafè, un cantava. Anàvem per Cal Moliner. Devers la una o la una i mitja anàvem a “retiro”… en els desset o devuit anys en Guillem venia per l’Agrupació Artística i el primer paper que va fer va ser a La del Soto del Parral, però en el programa encara posava Guillermo Fullana. Assajàvem en el Sindicat, en el Carrer de n’Amer. Jo sempre feia papers còmics amb en Guillem Fai i en Joan Poncet. Vaig començar a assajar El tio Pep se’n va a Muro…
En Guillem d’Efak va patir racisme a Manacor?
Sí. Un dia que l’acompanya a ca seva em va dir “Tòfol, ara et diré una utopia. Si hi hagués una guerra entre negres i blancs, jo aniria amb els negres”. Jo li vaig dir “i ara per què dius això?”. Va dir “quan hagi pagat el viatge a mon pare des de Guinea ja estaré cabal perquè jo és aquí que m’he sentit negre”. En Guillem, quan acompanyava una al.lota a ca seva, l’havia de deixar en el cantó perquè era negre. Una dona li va dir “si no te n’haguessis anat de Manacor, el poble aniria ple d’infants clapats”.
Vaja comentari més ofensiu!
En Guillem Jaume, que vivia en el carrer de la Verònica, tocava a una sala de festes i va anar a cercar en Guillem per cantar. En Guillem li va dir “per què em vens a cercar si tu saps que no em volgueren a la Capella?” I en Guillem Jaume li va respondre: “La gent es creu que tots els negres saben cantar!”…més endavant en Guillem cantava amb una orquestra a un local que es deia La Cubana, que era a Palma, en El Terreno. Allà li deien “El Príncipe Guillermo” perquè sa mare era germana del cap de la tribu. Jo anava a La Cubana amb en Miquel Àngel Riera, en Jaume Vidal Alcover i en Llompart. Quan em veia entrar en el local, en Guillem es posava a cantar “corazón de melón, melón, melón, i ara entra en Pífol!”… En Llompart, amb un “casset” enregistrava en Guillem. Va dur els enregistraments a Barcelona, a La Cova del Drac. Els cantautors anaven allà. Hi anava en Serrat i altres… En Guillem també va fer feina per a en Tous, l’home de na Sara Montiel.
En què consistia la feina que feia per a en Tous?
En Tous tenia sales de cine per Palma. Per pujar el preu de les butaques, en Tous va contractar en Guillem. Entre pel·lícula i pel·lícula sortia en Guillem i cantava “Sa Madona des Caparó”. Un dia, uns li varen dir “canta en castellano, en castellano, en castellano!”, i en Guillem els va dir: “Jo cant en mallorquí per dues raons: primer, perquè el programa ho diu, i segona, perquè jo faig un homenatge a aquesta terra que ens ha encobeït i ens dona menjar”….
Parlem d’altres temes… en Sebastià Rubí, autor de la lletra de l’obra teatral Ai, Quaquin, que has vengut de prim!, va anar a conversar amb el capità Jaume (1)…
Va anar a xerrar amb el capità Jaume per mirar pels fills d’en Garanya perquè era el fillol del batle “Garanya” i padrí jove d’un fill d’en “Garanya”. El capità Jaume li va dir “¿Cómo te llamas?”. En Sebastià va quedar sorprès amb aquella pregunta. Li va dir “vostè em coneix fa estona, vostè sap ben bé qui som, sap perfectament que jo som en Sebastià Rubi”. I el capità Jaume li va tornar a dir més cremat que un misto: “He dicho que cómo te llamas!”, i ell va dir “Sebastià Rubí”. El capità Jaume va començar a consultar uns papers amb unes llistes que duia i amb això li va dir “I tu ja fa tres o quatre dies que tocaves ser mort!”
Animals!
Jo el coneixia, a en Sebastià. Era molt trempat. En Sebastià ho va passar malament el temps del moviment (2). Quan li demanaven quina edat tenia, en Sebastià sempre es llevava tres anys. Li deien “com és que et lleves tres anys? I ell responia “els tres anys del moviment no vaig viure”… Te’n contaré una altra del capità Jaume.
Digau.
Jo anava a ajudar a ca’n Joan Duran. Era un fotògraf, era d’esquerres aquest home. Jo preparava els clixés, anava a cobrar factures i altres feines. Un dia compareix el capità Jaume a fer-se una foto pel carnet de falange. “Bon dia”, “bon dia tengui”. Diu “he de mester una foto pel carnet de falange”. En Duran li va dir: “Segui aquí”. El capità Jaume es va seure i en Duran l’enfocava. Era un temps que hi havia aquelles màquines que el fotògraf es tapava el cap perquè primer havia d’enfocar. Amb això el capità Jaume pega bot de la cadira i diu “un moment! I si la màquina fos una metralladora?”. En Duran tremolava, et dic que tremolava, en Duran!… una altra vegada va venir un pagès vestit de falangista. Vols que t’ho conti?
Ja ho crec!
Hi va anar un pagès vestit de falangista per fer-se una foto. Quan vàrem revelar la foto, la foto va tenir una taca damunt la butxaca de la camisa, i aquell pagès va dir: “I aquesta taca”? I en Duran li va demanar: “Què hi duieu dins la butxaca?” “El carnet de falangista” va dir aquell, i en Duran li diu: “Com que posam els retrats en remull, ara ha sortit la taca” (riu)… més endavant, en Duran va estar amagat dins ca seva. Jo ho sabia, on estava amagat però no ho va saber ni ma mare…
El Conde Rossi va venir a Manacor. (3)
Sí. Vaig estar devora. Duia barba, era molt femeller. Vaig anar a una funció al teatre de Manacor i en Rossi va pujar a fer un discurs. Xerrava més exaltat! Quan va acabar la funció, en Rossi sortia amb el pare Adrover (4), de Felanitx, que li feia de traductor. Jo, de tot d’una no ho vaig conéixer, que era el pare Adrover. En Rossi va donar una besada a una neboda d’en “Garanya”, que li varen matar son pare. En Rossi va treure una foto d’una filla seva i li va donar la besada a aquella nina perquè li recordava la seva filla. Quan vaig arribar a ca nostra me’n vaig recordar que aquell capellà era el pare Adrover, que jo li anava a servir missa a Son Espanyolet quan vaig estar dos anys en els Teatins, a Palma, quan jo tenía deu o onze anys. Més envant el varen fer cap dels Teatins… Aquí on som, a baix de ca nostra, el celler era el refugi antiaeri del barri de sa Torre. Havíem de tenir les portes de ca nostra obertes les vint-i-quatre hores. A davant hi havia un cartell que posava “Refugio antiaéreo”. Hi havia gent que tenia molta por i els vespres duien un matalàs i dormien aquí baix…
Vós éreu conegut com “el gendre den Franco”. Per què?
Jo t’ho diré. Vaig fer el servei militar en temps del moviment. Estava en el Garatge Ford, en el carrer Aragó, que l’havien requisat per a l’exèrcit. Quan feia un parell de dies que havia començat a fer el servei militar ja em varen arrestar perquè li vaig demanar a un comandament “¿Usted cómo se llama?” I em va contestar “Francisco Serbán”, i jo li vaig dir “¿Qué dice, que se van?” I com que estàvem en el Garatge Ford, li vaig dir “en castellano debe ser garaje fuerte”, i em va arrestar tres dies. Bé, tornem al que m’havies demanat. Llavors, si escrivies una carta a una “madrina de guerra”, et feien un calcetins o un passamuntanyes. Jo vaig dir: “Jo escriuré a la filla de’n Franco”, i els altres soldats em deien “no tendrás collonets, no”. Jo vaig dir: “Ara ho veureu!” I vaig escriure a la filla den Franco. li vaig demanar que fos la meva “madrina de guerra”.
Què vàreu escriure a la carta?
Vaig posar: “Distinguida señorita, aunque no tengo el honor de conocerla personalmente, tanto han sido los elogios que de usted he leído en la prensa que no he podido resistir el deseo de solicitar de usted un grandísimo favor. Desde que me presenté en las filas del ejército he pensado escribirla a usted, rogándole me aceptara como ahijado de guerra en la seguridad de que al acceder a mi petición sabrá alegrar mis horas de soledad espiritual. No me juzgue de poco respetuoso, créame que su bondad es lo único que me atrae para pedirle un favor tan grande. Como le digo anteriormente, yo no la conozco a usted y usted también ignora quien soy. No nos importe. Hemos nacido los dos bajo el mismo cielo y su bandera es la mía. Somos pues, espiritualmente hermanos en la alegría y hoy que la guerra nos abruma, lo somos también en el dolor. Esperando me honre en contestarme.”.
Vareu rebre resposta?
Calla i veuràs! Va venir un soldat amb una carta que duia una capçalera que posava “Secretaría Militar y Particular del Jefe del Estado. Sin censura”. Aquell em va dir “i tú que tens amb en Franco?”. Jo tremolava, estava més espantat que un cuc. Vaig obrir la carta, a dedins hi havia una foto d’en Franco que posava “Arriba España” i una carta de contestació que deia: “Distinguido soldado. En nombre de la hija de su Excelencia el Generalísimo, contesto a su atenta carta de catorce del actual para manifestarle que aún sintiéndolo mucho, no puede acceder a sus deseos, ya que dada su corta edad se encuentra dedicada al estudio y a su formación educativa. Reciba el saludo de Carmencita Franco, que le desea mucha suerte en la campaña”.
I els altres soldats que varen dir?
Em varen dir: “El capità demana per tu” i jo em vaig amagar dins l’excusat. El capità em va dir: “Vaja quin coratge! I d’on ets?” Vaig dir “de Manacor, i se’n fa qualcun de bo per Manacor!”. En Rovira, el coronel, em va donar l’enhorabona. Li vaig dir: “I que no puc anar a mostrar la carta a ma mare?” I em varen donar permís. Encara guard la carta, després la veuràs. Llavors, ja tots els oficials em tenien respecte. Jo ja era en Tofolet, ja era el gendre den Franco.
Abans hem fet referència a l’obra Ai, Quaquin, que has vengut de prim!. Vós conservau la partitura original d’aquesta obra. Com l’aconseguíreu?
La música la va compondre don Toni Maria Servera. Un dia, don Toni em va regalar la partitura original. Jo li vaig demanar: “I com és que em fa aquest regal?” Va dir: “Em vares fer el favor més gros de la vida”. Hi havia un periòdic republicà que es deia Nosotros, i a don Toni, com que era de dretes, li feien sempre una caricatura en forma de “apisonadora”, i ell s’emprenyava molt. Jo un dia vaig fer una caricatura de don Toni, i al diari aquest em copiaven la meva caricatura perquè era més bona de fer…
…Per quin motiu a Manacor hi ha tants bons escriptors, actors, músics, etcètera?
Segons en Guillem D’Efak és per mor d’unes radiacions que surten de la Roca. Ell deia que quan feia una temporada que estava fora de Manacor havia de mester tornar perquè necessitava les radiacions de la Roca. Això ho explica a una obra que no va poder acabar, que es diu “Rondalla de rondalles” on jo torn ser el protagonista i anam a cercar la clau del cofre de la felicitat i hem de besar un granot que era en Joan Poncet…
Sembla que teniu bona salut. A la vostra edat deveu haver conegut molts metges de Manacor…
He mort tots els metges que he conegut. Des de don Lluis Ladària fins a don Joan Sans. Un dia, don Joan Sans em va mirar la sang i la vaig tenir molt baixa. En Sans em va dir “has de fer qualque conyac”, i jo li vaig dir “i jo ja en faig, don Joan”. Va dir “bé, idò augmenta un poc la dosi”, però va resultar que després vaig tenir àcid úric, i don Joan Sans em va dir “d’aquelles cullerades no en prenguis pus. Podràs estar?”, i jo li vaig contestar “don Joan, a mi m’agrada molt la llagosta i estic molt temps sense menjar-ne i no em passa res”… vols veure la carta que vaig enviar a la filla de’n Franco?
Veiès!
Idò hem de pujar allà dalt.
Comentari
1. El Capità Jaume. Jaume Jaume Rosselló (Manacor, 1.885-1.949) Militar i falangista que el juliol de 1936 fou anomenat batle de Manacor i un dels grans reponsables de la repressió.
2. El moviment. La guerra civil espanyola.
3. El Conde Rossi. Arconovaldo Bonaccorsi. Feixista italià enviat per Mussolini a Mallorca l’agost de 1.936 i aleshores conegut per molts manacorins com “El hombre de la muerte”, ja que tengué un paper preeminent en la repressió.
4. El pare Adrover. El teatí Julià Adrover Llaneres “Escalis” (Felanitx, 1900 – Roma, 1965), traductor del Comte Rossi.
