Entre bambalines. Marina Nicolau – Actriu cada cop més amant de les catàstrofes
Aquestes darreres setmanes he estat escoltant un pòdcast que em va descobrir una amiga i que vos recoman moltíssim anomenat «Punzadas sonoras». Les presentadores plantegen un tema diferent a cada capítol i en fan reflexions filosòfiques a partir de diferents autors o d’experiències pròpies. Interessantíssim. Doncs bé, un d’aquests capítols tenia per títol «Salida» i comencen dient que el títol alternatiu podria ser «idees de solucions». Això ja ens dona una bona pista del que vull parlar-vos avui.
Segons Barthes la descripció seria la següent: «Sortides: esquers de solucions que proporcionen al subjecte amorós un descans passatger, una manipulació fantasmagòrica de les sortides possibles de la crisi amorosa.» En el teatre, com en la vida, moltes vegades hem de jugar a imaginar diferents escenaris per a poder prendre una decisió, per a poder motivar-nos a sortir d’algun lloc o anar a una altra banda. Moltes vegades aquestes «sortides» que cerquem són, com indica Barthes, solucions passatgeres, manipulacions de la nostra pròpia ment que ens fan continuar estàtics allà on som, però amb un bàlsam momentani que ens pugui fer una mica de passa-tu. Per tant, i en paraules del mateix autor: «Allò que veig és, sempre, un enamorat. M’ordén a mi mateix estar sempre enamorat o no estar-ho més». I aquí ve l’interessant: què passa si imaginam «sortides» tan radicals que ens facin defugir absolutament de la situació, temps o espai del qual intentam sortir?
Això té molt a veure en la forma en què treballam els actors. Al final, desaferrar-nos d’allò que creiem absolut, inamovible, pot ser la millor decisió que prendrem en favor de l’art, de la peça. Imaginam, cercam i cream, i a vegades és dolorós desfer-nos d’allò que creiem que era la nostra peça o, fins i tot, la nostra professió. Però s’ha de fer. S’ha de forçar aquesta sortida radical per a poder sobreviure. I, evidentment, aquesta reflexió és totalment extrapolable a la vida mateixa. Actuar en anglès és “to play” i en francès “jouer”. Jugar. En definitiva i finalitat, actuar és jugar. Al teatre jugam. Per què no podem jugar al nostre dia a dia? Imaginem sortides.
Citant a una altra autora, Carmen Martín Gaite: «De todos los pozos se puede salir cuando se enciende la curiosidad por saber lo que estará pasando fuera mientras uno se hunde». Encendre la curiositat, la creativitat. Tots som creatius en algun àmbit. Encendre aquesta espurna és, segons Barthes: «Produir una ficció. Em convertesc en artista, faig un quadre, pint la meva sortida. […] un comiat ple de dignitat. L’art de la catàstrofe m’apaivaga.»
I aquí la segona reflexió interessant que volia compartir-vos: que la catàstrofe mateixa ens pugui apaivagar. He experimentat en primera persona diverses vegades com una ruptura amb tot l’anterior, amb tot el que creies cert i inamovible, pot resultar el gran bàlsam curador, pot ser allò que et tranquil·litzi i et desfaci per a poder descansar quan ni t’havies adonat que ho necessitaves. Tan necessari. La por al desconegut, la por de perdre alguna cosa, a deixar enrere una il·lusió vital, fa que moltes vegades no ens vulguem ni plantejar segons quines sortides. Doncs jo vos dic que sí. Que hem d’aprendre molt del desaferrament, de la buidor, del zero absolut. I mantenir-nos curiosos per allò que vindrà.
La professió és així. La vida mateixa és així. Un descobrir constant de nous camins que mai havies imaginat, que no havies contemplat, però que, de cop i volta, si deixes que succeeixin, et vesteixen talment un frac fet a mida.
