“La tradició popular que sobreviu és la que s’adapta”

La doctora en musicologia Bàrbara Duran reflexiona sobre la resistència que han trobat les dones quan han volgut ballar amb els dimonis de Manacor.

De forma molt pausada i natural les dones s’han anat incorporant els darrers anys a les diferents danses de figura de Manacor. En canvi la colla de dimonis ha oposat una resistència important al canvi. Per què creus que ha passat això?

Fonamentalment a parer meu són dos motius. El primer és que la dels dimonis és la dansa on físicament es necessita més resistència i força. El segon: jo si havia de triar l’encarnació i el resum dels poders patriarcals que configuren més el poder patriarcal amb el poder omnipotent, de fer el mal, no solament com el fa el dimoni, sinó de trepitjar totes les barreres, triaria figures masculines. En el sentit que la masculinitat regula tot el poder i tota la societat almanco un dia a l’any. El dimoni, i sobretot el dimoni gros, és l’arquetip de la masculinitat totpoderosa. Per això també és normal la resistència a deixar aquest darrer graó d’una estructura eminentment patriarcal. Personalment, crec que també hi ha hagut reticències perquè hi ha una por de desvirtuar la festa. Una por que un canvi radical pugui desfer aquella màgia, aquesta capacitat de crear un col·lectiu i una identitat única un sol dia a l’any. El model dels cossiers de Manacor ho ha anat fent d’una manera natural. Però la icona del poder malèfic és tan forta que introduir canvis significa la por de perdre genuïnitat, originalitat, una herència que tu vincules als avantpassats.

Potser també aquestes reticències venen perquè la figura dels dimonis s’ha mostrat com una figura sexualitzada. Els dimonis palpen les al·lotes, les sedueixen, les tempten.

Això sempre hi ha estat. Són festes molt properes al carnaval. Aquesta subversió de les normes quotidianes i de fer allò que no podem fer. Els dimonis havien tocat des de sempre, i algunes dones s’havien deixat tocar. Ara ho discutim més perquè hi ha una reivindicació de la igualtat entre home i dona. Ho hem de lluitar perquè aquest nombre de dones mortes és escandalós. Aquesta manera de fer hi havia estat sempre. En Mascarat, que era la dama dels cossiers d’Alaró el 1926 sortia amb un vestit de puntetes. Avui el veim com un transvestit, però en aquell moment no ho era. I les coses canvien. La tradició popular que sobreviu és la que s’adapta.

Ajuntament, Patronat, Baciner… És curiós que un fet tan carnavalesc, tan de contrapoder, estigui tan intervengut pel poder.
Perquè es tracta d’acceptar un tracte més igualitari amb les dones. Quan et fas visible i et poses en el camp de l’ull públic, hi ha una reacció més intensa que si no fos un home. Aquestes institucions estan molt comandades per una herència clarament patriarcal, i són estructures de les quals els homes no us en temeu. Fins i tot s’erigeixen en guardians de la tradició, quan majoritàriament han estat les dones, les que saben més cançons i mantenen molt més el patrimoni oral. Són danses de màxima visibilitat, i això a les dones no els estava permès, és una cosa que encara no agrada.

Quin tracte mediàtic ha de tenir la dona que balli. Ha de ser exposada com una heroïna? Se l’ha de protegir de la pressió?
A mi m’agraden molt les coses naturals. Ha arribat el moment. Facem-ho bé, a poc a poc i d’una manera natural. S’ha d’acceptar que és un moment històric, però se li ha de donar un tracte natural i normal.