skip to Main Content

La urgència d’un Inventari de Camins i Camades d’Ús Públic actualitzat i complet

S’han suprimit les vies de menys de 300 metres que no portaven enlloc, de manera que el catàleg del municipi queda reduït. Així mateix, destaca que de les vint-i-sis al·legacions presentades durant el període d’exposició pública no se n’ha aprovat cap

Sis anys després, la quarta modificació de l’Inventari de Camins i Camades d’Ús Públic de Manacor és aprovat definitivament. Una odissea que va començar el 1998, quan es va acceptar per primera vegada dit catàgle. Ara bé, d’aquest moment endavant, la llista ha sofert diverses variacions.
La darrera ha estat ara, però el periple va començar el 2014, quan s’aprovà inicialment aquesta modificació. La quarta. Si es fa memòria, o es recorre als documents, veiem com ha passat per diferents fases. Abans, però, s’ha de tenir en compte que aquest “va ser un instrument pioner a Mallorca des del 98, ja que va iniciar el primer inventari de camins per iniciativa municipal i s’han anat fent algunes modificacions”, segons explica l’actual delegada d’Urbanisme, Núria Hinojosa.

Són més de dues dècades de canvis i polèmiques. Però a això, segons Sebastià Gaià, qui forma part de la Plataforma de Camins i va ser regidor de l’Ajuntament de Manacor entre el 2006 i el 2015, té raó de ser. Inventariar o catalogar els camins i les camades és una tasca que suposa molta feina. A més a més, apunta que els camins públics s’han de mantenir i en “té l’obligació l’Ajuntament”.

Es val a dir, també, que les queixes dels propietaris i propietàries dels domicilis ubicats al costat dels camins també són una trava.

La quarta modificació

Com bé és sabut i ja hem explicat amb anterioritat, l’Inventari de Camins i Camades es va crear a partir del cadastre del 1956 i ja va per la seva quarta modificació, la qual es va aprovar a la darrera sessió plenària celebrada a l’Ajuntament de Manacor. A la darrera versió s’han eliminat “les camadetes que no conduïen enlloc conegudes com a cul de sac perquè hem considerat que s’havien de retirar de l’inventari”, explica Hinojosa. Les camades a les quals es refereix són aquelles que no superen els 300 metres de longitud i que no connecten amb altre camí.

Després de la modificació, l’Inventari queda format per “96 camins públics i unes 500 camades d’ús públic”, segons apunta Hinojosa. Per tant, s’ha reduït. En referència a això, Gaià explica que l’Inventari pot tenir errors i que “en té més per omissió de qualque camí, que no per excés”.

L’any 2014 es va fer una nova cartografia i el 2015 el projecte de la modificació número quatre es va posar en exposició pública. Durant el període es varen presentar vint-i-sis al·legacions, però cap s’ha acceptat. Segons explica Sebastià Gaià, entre elles n’hi havia una de la Plataforma mitjançant la qual varen “presentar una sèrie de camins que no estan inclosos dins el catàleg” però saben que són públics. No entenen per què no es varen respondre. Així mateix, es demana si no seria adient tornar-ho a posar en exposició pública, ja que han passat sis anys.

Amb tot, Hinojosa comenta que en aquests moments l’Inventari del 1998 està en vigor, i s’han posat per objectiu “adaptar-lo a la Llei de Camins que es va aprovar el 2018 per Mallorca i Menorca, la qual ens dona eines per poder donar una seguretat jurídica als camins i camades d’ús públic”. Cal remarcar que la idea inicial, i pràctica, de l’Inventari de Camins i Camades no és d’altra que “poder garantir que qualsevol ciutadà pugui transitar per camins públics sense que li posin, literalment, pedres al mig”, explica la regidora.

Afegeix, també, que el municipi necessita vies on la ciutadania pugui passar “de forma segura i fàcil sense haver d’escalar ni botar ni fer un esforç addicional”. La responsable continua per assegurar que “és vera que fins ara no s’han donat aquestes circumstàncies i volem poder-ho arreglar”.

Són propietat municipal?

“Aquests camins no vol dir que siguin de titularitat municipal, però necessitam garantir que qualsevol ciutadà pugui transitar per aquests camins de forma segura i fàcil”, recorda la delegada d’Urbanisme. Així, al seu torn, Gaià posa damunt la taula una distinció clara de les vies existents en l’actualitat. Perquè cal recordar que amb el temps la xarxa de camins ha augmentat. D’aquesta manera, per tant, tots els que formen part de l’Inventari són públics.
Per una banda, explica que dels camins que hi ha al catàleg, una sèrie són camins reials de quan el rei en Jaume va venir a conquerir Mallorca i va repartir les propietats entre els nobles i es va quedar els camins de pas. Després hi ha els camins d’establidors, els quals sorgeixen de quan una de les propietats grans es parcel·la i el camí passa ser públics per evitar que els veïnats quedin indefensos per si un altre tanca el camí. Poden ser titularitat de les institucions, com per exemple del Consell. De fet, els camins reials ho són.

L’esforç perquè tots els camins i camades d’ús públic formin part de l’Inventari és una eina de protecció jurídica. És una manera de demostrar la titularitat pública i així l’administració pot actuar amb rapidesa. Un exemple clar i recent és el de la Roca del Castellet, que a finals del 2020 es va barrar el tram que passa per dins una finca privada. El camí en concret no figurava en l’Inventari i, per tant, la institució municipal no hi va poder fer res.

El problema de les cales

Sebastià Gaià explica que des de l’inici de la democràcia, l’Ajuntament ha de garantir l’accés a les cales. “Al cap i a la fi eren un accés per treure maresos, alga o rentar les bísties; tots els camins tenien un sentit”, comenta. Ara, però, la realitat en tots els seus sentits ha canviat i tots aquests camins i camades no “ens porten a cultius agrícoles, sinó que a xalets o hotels; i com que ens porten a xalets no volen que la gent hi passi, volen tranquil·litat”, dedueix.

Per exemple, a Cala Varques ara s’hi va per dins un tirany que l’hi ha fet la gent passant, però abans hi havia un camí. Una altra demostració és el cas de Can Rafelino, història que ja s’explicava fa unes setmanes a aquesta revista. És una via propietat de la Delegació de Costes i la “gent va picar la pedra perquè anassin per un altre lloc” tot bloquejant el camí i evitant la lliure circulació.  Ara bé, s’ha de tenir en compte que aquests casos no són els únics que existeixen a Manacor.

Amb aquesta problemàtica, cal destacar que no tots els camins que passen per devora o per dins una propietat privada comparteixen la mateixa condició: poden ser de titularitat pública.

Oblidant les cales, un cas clar i recent de privació del pas per un camí públic és el de la Roca del Castellet.

Back To Top
Search