La comunicació inaugural de Nofre Fullana Llinàs encetà les X les Jornades on Manacor fou definit com un territori complex i ric. Les seves aportacions estaven emmarcades dins d’un projecte internacional d’investigació on hi han format part grups de diferents països, per tal d’estudiar els diferents impactes que sofreix el paisatge.
Un dels primers temes que comentà fou el de la Xylella, segons ens diuen està matant els ametllers i oliveres, hi ha molta alarma social. Per què tanta alarma social davant l’ebola de les oliveres? Ningú ja viu del camp, però potser tanta alarma és perquè hi tenim una vinculació sentimental i emocional. El paisatge és un espai físic, un espai dinàmic, és un hàbitat i ens proporciona béns i serveis.
El paisatge és el resultat de la interacció entre la natura i la societat. natura i cultura, a la Mediterrània, mai són indissociables. Aquesta interacció ve definida pel metabolisme socioecològic, i també per unes relacions de poder: l’accés a la terra i els recursos.
Així, parlà de la hipòtesi de la pertorbació intermèdia. A menor pertorbació trobarem paisatges naturalitzats, a mesura que potenciam la diversitat agrària la pertorbació va augmentat, fins que aquesta diversitat és excessiva i el paisatge es va homogeneïtzant fins una pertorbació més alta, una urbanització o una ciutat.
És en els estadis intermitjos de pertorbació on hi trobam aspectes més interessants. Parlem així de paisatges bio-culturals o d’agroecosistmes, aquesta relació amor odi entre el paisatge i les accions provocades en ell. Els agroecosistemes proveeixen de serveis, és una relació establerta entre societat i natura. A banda d’aportar béns i serveis permet als éssers vius expressar-se. Segons González Molina, no tots els agroecosistemes provoquen alteracions, s’han de fomentar els béns fons.
A partir de l’any 1860, l’època just abans en què es comencen el gran període de parcel·lació de les possessions, tenim aquestes xifres: 78% del terme de Manacor eren possessions en mans de 95 persones, mentre que un 22% es repartia entre unes 3.100 persones aproximadament. És prop de la meitat del XIX quan es dona la fallida dels terratinents, que obliga a parcel·lar o establir les possessions; entre els factors que la provoquen hi ha la crisi de fil·loxera, gran migració jornalera de Manacor a Amèrica per aquesta crisi o bé per altres motius.
Els propietaris perden les terres però no la influència social. A principis del segle XX les famílies compren terra, fan cultiu intensiu i divers sembren, ametllers, garrovers. Basen aquestes eleccions, òbviament, en l’aprofitament dels recursos. Les famílies pageses cultiven per abastir la casa, però sobretot cultiven per vendre: cereals, llegums, hortalissa, ametlla, garrova, figues, albercocs secs (per a exportar)
Les Balears eren al 1930 la regió més mecanitzada que a les Illes Balears. Les guerres i dictadura suposa una aturada en l’expansió de la ramaderia, les garrigues estan molt netes perquè proveeixen i ajuden. És al voltant de 1956 quan es pot datar el període de màxima superfície cultivada, que respon al de l’explotació familiar amb policultiu (cereals, fruits secs, hortalissa, ramaderia diversa en extensiu…). Coexistia la tracció animal amb eines antigues, es poden contar 40 tractors en tot el municipi; també es pot constatar la coexistència de la fertilització orgànica i la química. Gran època en l’ús de les varietats locals i races autòctones.
Als inicis dels 90 s’engegà aquesta economia vinculada al turisme, a Manacor, i amb serveis relacionats amb ella. Això provoca un augment de l’ús de combustibles fòssils, intensificació de cultius i ramaderia, democratització de la mecanització, entrada en la comunitat econòmica europea al 1986.
És, però, a finals del segle XX i principis del XXI quan la pagesia toca fons, amb una baixada generalitzada dels preus dels productes agraris, encariment del consum agrari i pressió urbanística. Però a la segona dècada del XXI, hi ha un repunt de les produccions de qualitat (oli, vi sobrassada). També es poden detectar diversos factors com l’arribada de grans capitals que comencen a invertir (en el cas de l’oli verge, per exemple), mà d’obra abaratida per la crisi, coexistència o competència amb el lloguer turístic, major interès en el producte local i les races autòctones; efectes del canvi climàtic i alarma per la xylella.
El màxim esplendor de la producció agrícola del 56 coincidí amb un màxim de disponibilitat de mà d’obra. El 2012, però, l’Agricultura és un sector molt minoritari, de hobby.
Podem parlar de diferents bioregions de Manacor: Pla, Muntanya, Marina. Dins del Pla es va estudiar Albocàsser, que al 1860 ja estava parcel·lat; és un paisatge cerealista a dia d’avui. Dins l’àmbit d’estudi de la muntanya es va escollir Calicant, molt bell, molt ric, molt funcional a nivell ecològic. Amb taques de verdor, pel seu tamany es troba entre les petites i mitjanes propietats. Per a l’estudi de la Marina fou la costa situada entre Cala Varques i s’Estany d’en Mas, s’escolliren perquè pensàvem que el paisatge no s’havia mogut massa.
Es va poder datar l’evolució d’Albocàsser a partir de la fotografies de vol americanes, d’ imatges datades del 1956, 1989 i 2011. No ens diu quines varietats hi ha, però es veu que hi ha arbres fruiters: fruit secs, fruit secs amb procés de degradació, vinya i cereals.
A Calicant si poden observat ametllers, garrovers, a la part d’abaix els cereals. A poc a poc s’ha anat perdent l’homogeneïtat dels fruits secs, però no s’han perdut del tot. Hi ha un fenomen interessant, i aquest és el dels camps abandonats, un procés ben clar. A la zona de marina que és comparada entre el 1956, 1989, 2011 amb arbres de fruits secs es veu, a les imatges, l’aparició i desenvolupament de l’urbanització de Platja Romàntica.
En aquest estudi es van digitalitzar els plànols parcel·laris, i se’n van poder extreure unes conclusions. Per exemple, encara imaginam que al segle XIX tot eren ametllers, això no era així; hi havia una gran quantitat de garriga, espais per al ramat i cereals. Però per exemple a Calicant ja hi havia més diversitat de policultiu.
Manacor era sobretot una gran àrea de fruits secs. El 1956 teníem en un biopaisatge més ric que no funcional, amb pèrdua d’arbres cultivats. Albocàsser torna cerealista, però Marina i Calicant no, són més interessants. Es poden detectar un augment d’elements improductius com cases, casetes, carreteres, corredors biològics de marjades, parats, bardisses, torrents i síquies. Són paisatges funcionals, heterogenis; entre els canvis es detecta una major parcel·lació, augment del policultiu, s’ha perdut sobretot la diversitat de de fruits secs dintre d’una mateixa parcel·la. Han desaparegut les figueres, però els garrovers repunten. Tornen els cereals, augmenta el nombre d’edificacions dintre del sòl rural. Hem perdut figueres a favor dels ametllers. Els fruits secs es troben associats a la petita i mitjana propietat, no a les possessions.
Nofre Fullana va per vàlida la hipòtesi inicial del treball de la qual partia. Els agrosistemes de Manacor són obra de les famílies pageses i petits propietaris, han perdurat gairebé de forma íntegra, creant un paisatge ric, divers i funcional, i d’alguna manera és la pagesia del 1956 la que ho crea, mantenint-se estable fins a l’actualitat. Els abandonaments han de crear alerta i s’han de vetllar, hi ha hagut una caiguda espectacular de les figueres i d’aquelles explotacions familiars que feien un poc de tot. Ha crescut l’ametllerar i el garrover, possiblement perquè duen poca feina. Nofre plantejà, dins de les conclusions, certs interrogants de futur: podem trobar-hi motiu sentimentals o no, cap als cultius que són seleccionats i conformen el paisatge? Ens trobam davant un canvi de paisatge imminent? Ens hem de preocupar per la xylella o bé per la pèrdua de diversitat? Destacà, per acabar, un repunt de l’agricultura ecològica.
Bàrbara Duran
