Joana Maria Galmés Humbert, de Son Crespí Nou (Son Carrió, 1920) va esser contemporània d’Antoni Maria Alcover i en pot explicar encara més d’una anècdota.
Quan vós vivíeu a Son Crespí Nou anaveu a missa a Son Negre. A quina hora deien la missa primera a Son Negre?
La missa primera la deien a la mateixa hora tot l’any: un quart el sol alt.
…Per aquell redol de Son Crespí hi ha o hi havia bons agres d’esclata-sangs…
A Son Crespí hi havia un bon agre. Jo guardava l’agre amb un ca de bestiar. Un dia, quan acab de dinar, puig a damunt el terrat per vetlar els esclata-sangs. Amb això destrii un home ajupit enmig de l’agre i me n’hi vaig escapada. Li peg crit, “fora de s’ordi!”. Va ésser un veïnat que ens els fotia. Va tenir orgues de dir “he vengut a agafar un parell d’esclata-sangs, ara que està més tranquil”, aquesta m’enflocà! Però no me les va empatar (1). Li dic “quaranta renans! Les darreres que fossiu vós! M’heu fotuda bé, l’amo”. Tot d’una me vaig enfabiolar (2) molt, però aquell veïnat era una agudència d’home. Quan vaig esser a les cases dic “ell quí us pensau que ens ha fotut els esclata-sangs?”. No se’n podien avenir…
Sembrar faves o “donar faves” era una feina exclusivament femenina.
Donar faves només ho féiem les dones. El pareller (3) anava davant-davant amb la bístia, i jo darrere-darrere donava faves. Les faves s’han de tirar sempre a la mateixa galta del solc. Me’n record de l’amo en Martí, que estava a la finca veinada, Son Crespí Vell. L’amo en Martí, quan anava a donar faves amb la dona, tot el temps que sembraven les faves deien el rosari perquè les faveres goixassin bé.
Supòs que us referiu a Martí Alcover, germà de mossèn Alcover. L’amo en Martí tenia fama d’ésser molt bromista…
Sí. L’amo en Martí Alcover era un germà del canonge. Era la por. Només pensava quina l’havia de fer. Un pic en va fer una com un covo (4). Feien un ball de matances al Molí de’n Sopa. L’amo en Martí passava amb el carro, se’n tornava a Son Crespí. Quan va ser per devora el Molí va sentir olor de bunyols. No va estar bo fins que va pujar en el molí, es va baixar els calçons i va quigar (sic) damunt els bunyols. Va ser gros! Uns homes el volien tupar, el cercaven, el volien maçolar, es va haver d’amagar un parell de dies…Vols que te’n conti una que li va fer al seu germà canonge?
Sí, per favor.
El seu germà canonge (Mossèn Alcover) estava a Palma i quan havia de venir a Manacor amb el tren, escrivia a en Martí. Posava “Martí, tal dia he de venir a Manacor. Vine a cercar-me amb el carretó a tal hora a l’estació del tren”; i quan arribava a Manacor, partien en Martí i el canonge amb el carro cap a Son Crespí Vell perquè allà hi tenia la familia. Idò un dia l’amo en Martí es va entregar a l’estació amb un carretó de batre (6), i quan don Toni (Mossèn Alcover) va sortir del tren, en Martí l’esperava dret amb el carretó de batre en terra i quan don Toni va veure allò li diu: “Martí, i què fas amb aquest carretó de batre?”, i l’amo en Martí li va dir: “Meam, Toni, o no vares escriure que et vengués a cercar amb el carretó?” (riu)…
És bona aquesta!…Molts menjaven sopes a les possessions com a primera menjada del dia. La tradició imposava que el pareller major fos l’encarregat de fer les sopes. També era així a Son Crespí Nou?
Veiès!, això ho feien per tot! Quan botàvem del llit berenàvem de sopes a trenc d’alba, i el vespre, deu unces del mateix. El pareller major llescava el pa amb un trinxet dins una senalla per a fer sopes tota la setmana. Em recorda que el temps que llescaven el pa resaven un parenostre perquè les sopes sortissen encertades…
Les “ordalies de Sant Joan” eren jocs o rituals adevinatoris que duien a terme el dia de Sant Joan les al.lotes casadisses per saber com seria el seu futur marit…
Això és del temps de l’antiga llei! (7). La nit de Sant Joan, les al.lotes fadrines, quan se n’anaven a jeure posaven tres faves davall el llit, una de sencera, una altra de pelada i una altra d’escellada (8). Quan aquella al.lota es despertava, el primer que feia era agafar una de les tres faves amb els ulls clucs. Palpant-palpant havia de pescar una fava de davall el llit. Si agafava la fava sencera volia dir que el seu home seria ric, si agafava la pelada volia dir que seria pobre i si agafava la fava escellada, ni figa ni flor, ni massa ric ni massa pobre…
En el dia de Sant Joan també intentaven endevinar el nom del possible marit…
Sí. Per endevinar el nom de l’home agafaven un parell de paperets, i si sabien escriure, a cada paperet escrivien el nom dels bergantells que li agradaven, un nom a cada paperet. Enrodillaven els paperets i els posaven dins un ribellet amb aigua i el primer paperet que es desenrodillava era el nom de l’home amb qui ferien l’esclafit (9)… aquest vespre també agafaven una carxofa.
En què consistia això de la carxofa?
Una al.lota agafava aquells filets liles que fa la carxofa de formatjar. Cremava els filets i els posava davall el llit. Si els filets socorrats no tornaven envestir era que l’home que li agradava no estava enemorat d’ella, i si els filets havien reprès, volia dir que l’home que li agradava, la volia…
Si un nin grandul encara es compixava quan dormia, aplicaven una “solució” impactant.
Si un nin es feia pixos (sic) dins el llit, li feien menjar ratolins torrats. Un cosí que aixímateix ja era grandet i encara es feia pixos dins el llit, menjava ratolins torrats per no compixar-se…de remeis d’un temps hi havia l’oli de serp per a les cremades. Una vegada, quan vaig ésser devora els grells, vaig afinar una serp. Vaig agafar la serp i la vaig posar dins una botella amb oli, deien que aquell oli era bo pel cremat…
Abans heu parlat de l’oli de serp i he recordat que un dia em comentàreu que el vostre germà tenia la virtut de guarir el mal produït per les cremades…
El meu germà Salvador curava el cremat amb la seva saliva perquè va néixer el dia de Sant Llorenç. A mi em va curar. Un dia, ma mare va llevar la paella del foc per posar-la als fogons alts de carbó i em va cremar. Jo tenia un mal rabiós i en Salvador em va posar saliva i el mal em va espassar…Un nin que era el fill d’uns que sembraven faves dins una rota que havien près dins Son Crespí Vell, es va cremar. Va caure de cul dins la greixonera, aquell infant pegava uns bels! (13) En Salvador el va curar… Una que tenia un cafè a Son Carrió es va cremar, el meu germà li va anar a posar saliva i aquella dona li va donar una ensaïmada i xocolata.
I en aquell temps, que no era molt una ensaïmada i xocolata?
Ara fa rialles però llavors saps que era de molt una ensimada i xocolata!. Punyeta món!
Glossari
1. “No les me va empatar”. Es diu quan hom no demostra arguments superiors als nostres en una discussió.
2. Enfabiolar-se. Enfadar-se molt.
3. El pareller. Home que llaura amb dues bísties.
4. Goixar una planta. Treure el guaix o conjunt de brins que neixen de la mateixa tija.
5. Fer-ne una com un covo (cove). Fer un desbarat que pot tenir desagradables conseqüencies.
6. Carretó de batre. Rodet troncocònic emprat per a batre els cereals.
7. Ésser una cosa de l’antiga llei. Ésser una cosa molt antiga. Suposam que aquesta expressió fa referència a les lleis de l’antic testament de la religió cristiana, també dita “antiga llei”.
8. Escellar una fava. Llevar la “cella” pròpia de les faves.
9. Fer l’esclafit. Casar-se.
10. Soscaire. Contrarietat, accident.
11. Mesa. Decidida, determinada, resolta.
12. Escaguissada (escaguessada). Trasbalsada, descomposta o mancada de serenitat per mor de la por o qualsevol altre motiu.
13. Bels. Crits.
