skip to Main Content

L’any que ve serà diferent. O no.

Les xifres de la pandèmia continuen espantant-nos. Visquérem, el març passat, el primer confinament domiciliari de les nostres vides, i ho férem amb la il·lusió i l’esperança que, si ho donàvem tot en aquell moment era pel bé de tots nosaltres. El confinament seria breu i intens, frenaria la corba i ens permetria tornar a somriure per remuntar personalment, emocionalment, socialment i també econòmicament. La confiança en l’estacionalitat del virus també ens feia pensar que la temporada turística es podria, com a mínim, maquillar. Res de tot això va ser així. El virus no se’n va anar, perquè ha vengut per quedar. El virus no és estacional. I el vaccí no ha arribat fins ara.

Amb el mateix esperit, la gent manacorina s’ha arraconat ara resignada en plena tercera onada per no viure ni les festes de Nadal ni, sobretot, les de Sant Antoni. Que s’aturin els avions és més que comprensible. Que s’aturi el futbol és alarmant. Que s’aturi Sant Antoni a Manacor és la demostració que ni el virus ni tot el que du implícit van de verbes.

De fet, fins i tot ara que s’han començat a administrar les primeres dosis de vaccí entre la població més sensible, podem afirmar que hem renunciat a Sant Antoni aquest 2021 sense saber del cert si el 2022 el podrem viure amb la normalitat que desitjam recuperar.

Es diu sense embuts, per exemple, que fins i tot quan la majoria de la població ja estigui vaccinada, encara haurà de ser prescriptiu l’ús de la mascareta. No sabem, tampoc, si aquest estiu la temporada turística podrà remuntar el vol o si la gran massa treballadora de Mallorca, la del sector turístic, haurà de viure un segon estiu en blanc, amb les devastadores conseqüències socials i econòmiques que això implica.

No ens queda més remei que mirar-nos-ho amb calma, que avesar-nos a uns aïllaments i a una forma de relació que, poc o molt, sabem que no s’acabarà demà.

El sol sortirà, qui sap si ja ha començat a sortir, com surt llargament durant els estius polars. Amb lentitud acompassada, amb amorosides tebiors, amb rajos tènues i discrets. Així, ja, potser, ha començat a sortir una altra vegada el nostre sol. Potser no serà el del 2022, qui sap si tampoc el del 2023. Però Sant Antoni tornarà per deixar-se viure com pertoca. Molts d’anys, idò, i que nosaltres, tots, hi puguem ser per contar-ho i per viure-ho.

Back To Top
Search