skip to Main Content

L’art de rebre

Rita Shelyakina

Avui reflexion sobre la importància no només de saber donar, sinó de saber rebre, i l’impacte que pot causar el fet de moure’s realment per escolta pròpia. Algú es podria demanar, per què? Doncs perquè tot això ve a la meva ment arran d’un anunci que vaig posar fa poc a les xarxes. Anunci en el qual deia que cerc una persona a la qual acompanyar gratuïtament durant dos mesos a propòsit d’un voluntariat personal. En poc temps després de la publicació, em van respondre més de deu persones, i el primer que em va sorprendre, va ser que diferents poden ser les respostes a una mateixa proposta.
Per començar, a una vaig llegir un “què és això?”, típica resposta fruit de la desconfiança, d’algú que no entén per què hauries d’oferir alguna cosa gratuïtament en el món que vivim, on tothom intenta donar la seva “petita mostra” per després vendre el seu producte, o promocionar la seva empresa. Posteriorment, en una altra, vaig llegir “estaria bé que fos jo”, referint-se a “estaria bé que de tots, em triessis a mi” d’una amiga molt segura de si mateixa, que no té problemes en anunciar-se i posar-se al davant dels altres, actitud de la qual, en part, també em feia agafar distància, per no veure’m absorbida pel seu desig. Una altra em respongué cordialment “m’agradaria saber més realment” però no em contestà quan li vaig enviar la informació, mostrant que aquest “realment” no era tan intens. Un altre em digué “m’oferesc voluntari” com qui s’obre a rebre, però no entén realment allò que se li està donant. Una altra no tenia clar si li podia interessar o no, perquè malgrat que la vida doni regals nosaltres ens hem de donar primer el regal de l’espai, per rebre’ls. Només una persona em contestà amb gratitud.
I això no ho dic per jutjar les respostes automàtiques, de les quals jo també he format part dintre d’aquest món que va tan de pressa. Simplement per il·lustrar com em va fer sentir aquella que, malgrat que no saber si la triaria, em donava les gràcies. El fet de donar, vaig sentir, pot ser un gran regal, quan l’altre, però, és conscient de la vàlua d’allò que rep, en aquell moment, em dona també a mi, i la gratitud és el millor ungüent pel valor propi.
I és que en un món on no ens donam a nosaltres mateixos, ens dedicam moltes vegades a córrer i a dirigir la nostra energia només cap al que és fàcil, cap a allò “gratuït” sense demanar-nos realment cap on anam i quin valor volem donar al nostre temps. També, per altra banda, sempre pensam que hem de donar per rebre, que sempre tot ha de ser equitatiu, no entenem que rebre és un art igual de valuós. Rebre, a diferència del que es pensa, no és sinònim de buit, sinó d’entrega, de tenir el cor obert. I sovint el problema és que no existeixen recipients entregats al nostre voltant, perquè nosaltres tampoc ens ho permetem, perquè ens robam a nosaltres mateixes el temps, i per això mai no en tenim. Jo estic contenta perquè durant la meva curta vida, sent que he rebut molt, i és per això que ara, espontàniament, tenc moltes ganes de donar. Supòs que és com girar aquella expressió antigament negativa de “la gota que fa vessar és tassó”, ara, en un nou sentit plaent.
M’agradaria que algun dia tothom veiés això, i s’escoltés suficient per a adoptar l’art de rebre, que no se separa massa de l’art de la gratitud. Però per això, com sempre, ens hem d’aturar a escoltar primer.

Back To Top
Search