skip to Main Content

L’efímer somni de la duana de Porto Cristo (III)

*A la foto: la vella duana cap al 1970 reutililtzada com a botiga de souvenirs

El calaix del temps. Albert Carvajal

A finals d’agost de 1889 el mestre d’obres Antoni Riera aixecava el plànol per a la construcció de l’edifici que es destinaria a duana el qual, malgrat que senzill, reuniria totes les comoditats necessàries per a l’ús que se li donaria. L’Ajuntament havia adquirit un solar confrontant amb els carrers de Bordils, Port i Sant Jordi a canvi de quatre-centes pessetes, pagadores al marquès del Reguer en dues anualitats. Les obres de picapedrer es taxaren en 2.066 pessetes amb 25 cèntims i les de fusteria i ferreria en 1.843 pessetes, fent total de 4.909 pessetes amb 25 cèntims. La subhasta per contractar els industrials s’anuncià per a l’1 de setembre a la secretaria de l’Ajuntament. Joan Amer Servera cedí gratuïtament d’una de les seves pedreres els cantons necessaris per a la construcció de l’immoble. El 17 d’octubre el ‘Boletín Oficial’ publicava una altra reial ordre concedint a l’Ajuntament de Capdepera l’habilitació del seu port per al desembarcament de botam destinat a cabotatge. Un empleat pericial de la duana de Manacor en faria els despatxos sota vigilància de la força de carrabiners. La maquinària estava en marxa.
Però llavors ocorregué la desgràcia. L’auge que havia pres el comerç del vi acabà de sobte. El novembre de 1890 ja es deia que “a la notable baja que ha sufrido el vino en Francia achácase la escasez de demanda y la casi paralización de compras que desde algunos días se observa”. Un mes després els diaris es feien ressò de la falsedat de la notícia que assegurava la inhabilitació de la duana de Porto Cristo. De fet, un dels caps del partit conservador illenc, Guillem Moragues Bibiloni, havia iniciat gestions a la capital d’Espanya per proporcionar al comerç de la vila (i, per extensió, al seu port) la importància que mereixien, en prova de gratitud pel triomf que havia obtingut a les darreres eleccions. Les conseqüències que tot plegat tendria per a l’economia manacorina serien devastadores, sobretot d’ençà de 1891, després de l’expansió de la plaga de la fil·loxera arreu del terme i la recuperació de la producció francesa. Manacor inicià una de les crisis més greus de la seva història.
Durant l’agost de 1893 l’interventor-vista de la duana, Leonardo Bravo, va ser traslladat a Huelva i el va substituir Federico Mellado, aleshores auxiliar de la duana de Cartagena. El gener de 1894 eren nomenats Juan Roca com a administrador i Julio Gutiérrez com a interventor-vista. Entre la resta de nomenaments trobam el de José Nuchera, que d’administrador a Manacor passà a ser interventor-vista a Palma. Tants nomenaments en un període tan curt de temps demostrarien que aquells no eren càrrecs desitjats per ningú, segurament perquè l’Ajuntament es torbava en pagar els sous.
El maig de 1895 el batle Joan Riera Servera, el mateix que havia encapçalat la creació de la duana vuit anys abans, proposava als seus companys de consistori la conveniència de no mantenir els empleats que hi treballaven per ser innecessaris i costosos als interessos de la vila. Una primera passa que materialitzà La Gaceta de Madrid el 7 de juliol d’aquell mateix any quan publicava la Reial Ordre suprimint la duana de Manacor des del dia primer de mes. Reparau bé amb la notícia: el curiós procediment de publicar una ordre set dies després de la data en què havia d’entrar en vigor.
La duana es tancà i l’edifici va ser venut, però la seva història ha quedat com a record d’una de les etapes més transcendents alhora que desconeguda de la història recent manacorina.

Back To Top
Search