skip to Main Content

“Totes les mares tenen coses que les fan úniques”

La dramaturga catalana Clàudia Cedó (Tortosa, 1983) és l’autora i directora de Mare de sucre, una obra representada per la companyia teatral Escenaris Especials que arriba a l’Auditori de Manacor aquest cap de setmana. Convida a reflexionar sobre la maternitat en general i, en particular, sobre els entrebancs de les dones amb discapacitat funcional per ser mares.

Diumenge 10 d’abril veniu a Manacor amb Mare de sucre. Què en podeu explicar d’aquesta representació teatral?
És una obra que neix del treball de la companyia Escenaris Especials, un projecte amb el qual fem teatre amb persones amb diversitat funcional i fa 15 anys que treballem plegats. En aquest cas, la maternitat era un tema que sortia sovint quan improvisaven i era un tema que interessava als actors i actrius. Mare de sucre és la història de la Cloe, una jove que té diversitat funcional i discapacitat intel·lectual que vol ser mare. És per això que s’ha d’enfrontar al seu entorn. Al principi de l’obra, la protagonista viu amb la seva mare, però després passa a una llar tutelada. Per poder ser mare es troba amb una sèrie d’entrebancs que són els mateixos amb els quals es troben persones amb discapacitat quan volen tenir fills; per això hem fet entrevistes a dones que havien estat mares. Al llarg de la representació hem volgut reflectir les diverses barreres que ha hagut d’anar saltant la protagonista.

Què és el més sorprenent de l’obra? Què és el que ve més de nou als espectadors?
Veure damunt els escenaris persones amb cossos i veus que no estem acostumats. Ells estan sent professionals i ens estan explicant una història des de la seva pròpia veu, el que encara sorprèn. Estam en un punt en què aquest fet encara no s’ha normalitzat.

La protagonista és na Cloe, com és ella? Què hem d’esperar?
El personatge de la Cloe és algú que desperta i a qui se li desperta el desig. També s’adona compte dels drets que té com a ésser humà. És una espècie d’Antígona que s’enfronta al poder. En aquest cas el seu Creont no és una persona, sinó que és l’estructura social. La Cloe és una dona rebel que planta cara a les institucions i a les lleis del seu temps. Penso que és una persona molt forta amb un desig maternal molt gran que se li està posant en dubte.

Per què se li posa en dubte el fet de voler res mare? Per què l’hi posen tantes barreres a la protagonista?
Perquè tenint en compte les logístiques de l’habitatge on viu i la situació en què està la Cloe, ser mare seria molt complex. Hauria de criar un infant en una llar tutelada, és per això que li volen treure aquesta idea del cap. Volen que no s’estampi, que no ho passi malament i que no s’equivoqui, però aquesta sobreprotecció fa que se la consideri de sucre com quan érem petits. D’alguna manera, s’entén que si la protegim no jugarà mai i així no podrà perdre.

A part de dirigir l’obra, també n’ets l’autora del text. D’on va sortir la idea per fer el guió?
Com bé he dit, aquesta idea va sorgir del treball d’Escenaris Especials, dels assajos. Jo he escrit el text, però els actors i les actrius també han participat perquè així cadascú pot defensar el text.

No és molt habitual veure representada la història d’una jove amb discapacitat intel·lectual damunt un escenari per una actriu que en tengui i que la protagonista vulgui ser mare… Amb Mare de sucre teniu l’objectiu de trencar tabús?
Penso que sí, que l’obra trenca molts tabús. És per això que posem un tema damunt la taula i no diem al públic el que ha de pensar. Posem el tema allà sobre i fem reflexionar l’espectador sobre aquesta qüestió.

Però la maternitat no és l’única preocupació que el públic podrà veure damunt l’escenari. També hi apareix la inseguretat de la protagonista de si serà una bona mare o no. Com és això? El fet que Cloe sigui una persona amb diversitat funcional apareix en els seus arguments?
Penso que totes les mares ens ho hem preguntat i a Mare de sucre una persona amb una discapacitat intel·lectual s’ho demana damunt l’escenari, però tothom s’hi pot sentir identificat. M’agradaria saber si el perfil de la mare perfecta existeix o no, però penso que totes les mares tenen coses que les fan úniques. Hi ha mil maneres de ser mare i de maternitats n’hi ha moltes. Ara bé, què vol dir ser bona mare? Tenir diners i pagar activitats extraescolars, ser afectuosa o tenir temps per passar amb les criatures? No ho sé.

A la protagonista la sobreprotegeixen durant tota la representació. Això pot ser negatiu en aquest cas?
Quan sobreprotegim a una persona amb diversitat funcional li estem dient que nosaltres sabem el què li convé. A això, però, ens ho hem de plantejar i posar en dubte.

La resta de personatges quin rol adopten? Quina és la seva posició vers les inseguretats i dificultats de Cloe per convertir-se en mare?
Són set personatges: la Cloe, la seva mare, el director de la fundació -que a Manacor hi haurà un canvi i serà una directora-, l’educadora social i els companys de pis de la llar tutelada on viu la protagonista. Ells són el Marc Buxaderas, la Mercè Méndez i la Judit Pardàsel. Tots els personatges, cadascun d’ells, defensa una postura diferent i totes aquestes són igual de vàlides. La directora de la fundació diu que també s’ha de vetllar pel bé dels nadons i el seu dret de ser ben atès. És per això que s’ho primmiren tant. Ara bé, també hi apareixen els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual o diversitat funcional a poder ser mare si així ho volen.

Amb aquesta obra, es convida a l’espectador a fer alguna reflexió en concret? Què en pensa el públic una vegada ha finalitzat la representació?
Nosaltres posem el tema de la maternitat quan és una dona amb diversitat funcional damunt la taula i després el públic pot pensar el què vulgui.

Escenaris Especials fa anys que treballa amb un repartiment que inclou persones amb diversitat funcional. Tenint aquesta experiència, creis que encara queda molta feina per fer perquè la inclusió social d’ells i elles sigui cent per cent real?
Sí, queda molt per fer. A Barcelona s’està avançant, però queda feina. En aquests moments hi ha països que ens van molt per davant. Per exemple, als teatres de Londres hi ha actores i actrius amb discapacitat que interpreten textos de Shakespeare i al cartell no ho diu enlloc.

Back To Top
Search