Miquel Estelrich Rosselló
Dijous 10 d’octubre es projectà el film quaranta anys després de la primera projecció amb l’assistència de molt de públic, però en la falta de macianers – això n’hauríem d’aprendre, d’anar a més actes culturals on Son Macià hi és present -. El 1984 primer es presentà a Son Macià al Saló Parroquial i el 2019, amb motiu del centenari es projectà altra vegada al mateix lloc; comptant amb la majoria d’actors macianers que la interpretaren, i una segona vegada a Manacor a la desapareguda Sala Imperial. Una gran obra mestra per la seva part psicològica tant la versió escrita com cinematogràfica i per la interpretació dels personatges.
Centrant-nos en la part macianera que ens pertoca, una gran part d’actors eren macianers i a la pel·lícula no hi participaven just els actors, les parelles o conjugues hi intervengueren d’una manera o l’altra per exemple en tasques de perruqueria com na Miquela, dona del protagonista, en Pere “Suau”, l’amo en Cosme a la pel·lícula; o en Miquel Rosselló “Llandero” sonador de guitarró al ball i fent de tècnic de so amb el micròfon per tal d’enregistrar-lo el millor possible mentre la seva dona na Maria Nicolau “Pipiu” interpretava el paper de la madona Andreva de S’Almunia. El director va topar a la dècada dels anys 80 un poble que vivia i visqué una dècada cultural esplèndida com si es tractàs d’un segle d’or literari. Al ball de pagès -no de bot- amb el grup local S’Estol des Picot de l’escola un pic a la setmana s’hi concentraven balladors o sonadors com en Tomàs “de Sa Mola” i percussionistes com en Tià “Garriguer” hi trobà uns intèrprets que molts només hi havien fet d’actors en comèdies locals costumistes, però que ampliaren coneixements amb la filmació d’aquesta pel·lícula. No just els actors hi participaren sinó la contrada també hi participà i destacà per la seva essència i fesomia que no havia canviat amb el temps, tant els interiors com els exteriors. El carrer d’Es Fangar, davant Ca’s Ferrer, sa Botiga d’Abaix, amb el seu portam i frontis irreconeixibles actualment, on l’home que llegia fins tard hi habitava, Pere Orpí, rector del moment; on na Bel “de Sa Vall” hi feu un paper; Ca’s Serverí que conservava els emblanquinats, Ca’n Pipiu, on desmuntaran el quarto de baix per muntar-lo a l’aiguavés d’enmig talment com estava originalment i serví per donar amplitud, i que encara la caixa i els dos miralls, i un dels penjadors que surten es conserven; com si les cases de S’Almunia fossin més grans, sa pedrera i el camí de Son Cladera. També hem de recordar els altres macianers que tengueren un paper cabal per entendre el film en Tomeu Formatge, en Xisquet, en Miquel Criollo, també rodada a ca seva a fora vila; o en Guillem de Son Gall.
Un poble que va saber mostrar i participar, avui dia no seria així costaria trobar els actors, en trobarien, però duria més feina estirar-los cap al film. Les cases han canviat i les fesomies també, però el record i l’essència de la pel·lícula hi seran sempre presents si ho sabem transmetre. Aquella dècada dels vuitanta no tornarà, però la podem recordar fent que les tradicions i costums i altres fites que encontram al nostre camí com a macianers siguin presents any darrere any renovant el cicle i l’essència o idiosincràsia que la caracteritza i que el cicle fa que es produeixi, que mantenim i hem de mantenir amb fites excepcionals com L’endemà de mai.
I ara un repte pels macianers, a veure si la memòria no falla i endevinau, a partir de les següents imatges del rodatge, quins macianers són.
