Les cocoveteres

*A la foto: parades de cocoveteres a sa Bassa, segurament per la fira de Sant Jaume. Primera dècada del segle XX.

El calaix del temps. Albert Carvajal

Entre les estampes més característiques d’aquell Manacor en blanc i negre que conegueren els nostres padrins hi havia les anomenades cocoveteres. Oblidades per les generacions més joves, es tractava de venedores ambulants (era un ofici exercit majoritàriament per dones) que oferien una gamma de productes que, a ulls del segle XXI, ens poden semblar ben curiosos.
Les cocoveteres (a altres pobles en deien torroneres) sortien els diumenges i els dies de festa, principalment durant les fires. Situades estratègicament a les places i carrers més transitats (sa Bassa era el lloc més demandat), obrien les seves parades a mitjan de matí. Per a elles no existia la competència: si algunes coincidien al mateix indret, s’instal·laven una devora l’altra sense cap problema. Portaven un carretó de mà i una post amb dos banquets que empraven com a taula. A sobre hi col·locaven dues senalles, una per als cacauets i l’altra per a les avellanes que eren, com bé es pot entreveure, els productes estrella i d’on prenien el nom. Disposaven d’unes petites barcelles i almuds de fusta o ferro per fer el pes. La clientela, que abastava des d’infants a gent major, aprofitava per comprar-los el típic velló de fruits secs a la sortida de missa o durant el passeig. A les posts no hi mancaven tampoc barres de regalèssia; atrac negre; regalim; tota mena de caramels; tramussos; fruites del temps (principalment gínjols i nesples) i els anomenats cigarrets d’anís. Durant els anys 1940, dècada de misèria i de mancances de tota mena, es feren populars els anomenats ‘pirulins’. N’hi havia de dues castes: els llargs i els que representaven alguna figura. També foren cèlebres unes llepolies de sucre amb forma de figuretes, normalment d’animals (conills, ànneres…) que es fonien a la boca. Hi havia qui les anomenava ‘senyorets dolços’. Els ingredients eren força humils: sucre mòlt, blanc d’ou i midó. Solien ser de color groc o blau.
La realitat era que aquelles dones disposaven d’altres productes depenent de l’època de l’any. Per Nadal venien castanyes torrades i barretes de torró fort, conegudes entre la gent com ‘torró de cocovetera’: eren peces d’uns dotze centímetres de llarg per quatre d’ample separades per tires de neula blanca. Els ingredients: ametlla, mel, sucre i blanc d’ou. A l’estiu tenien canyamels i xufes. I, per Tots Sants, rosaris de carabassat. Durant Setmana Santa la base del negoci eren els confits, que es venien a pes. Quan qualcú volia quedar bé amb els parents o familiars adquiria els denominats ‘confits de bonyet’. Hom creu que les cocoveteres foren les responsables d’introduir a Manacor els primers cocos, que conservaven en remull i que es cotitzaven segons la grandària del bocí que triava el client.
El negoci s’adaptava igualment a les necessitats puntuals dels clients. En temps de matances, per exemple, els presentaven pedres fogueres, mistos i coets petits (coneguts com a ‘encalçadones’). Per Sant Antoni, bombetes. I un producte que quasi venien elles en exclusiva: els jocs de cartes, normalment usades. Les destinades als nins i nines eren noves de trinca i de mida reduïda. Un altre producte temporal ben curiós eren els ventalls de papers de coloraines.
Però com en altres aspectes de la vida, la modernitat i els nous temps, que tant afectaren el calendari festívol local, les anà arraconant a poc a poc. Fins que gairebé deixaren de sortir els darrers anys de la dècada dels anys 1960. Els que fregam els cinquanta anys encara recordam en Paco ‘Solleta’, amb paradeta a la plaça de sa Bassa. Ell va ser el darrer cocoveter de Manacor.