L’any 2014, França va instaurar la justícia restauradora com a mitjà de reinserció de delinqüents i d’una espècie de cura psicològica per a les víctimes. Les persones que accepten entrar en aquest projecte no poden exigir compensacions penals ni econòmiques, simplement serveix per entaular un diàleg que les ajudi sent més conscients del mal que han produït o el que han patit.
La directora i guionista francesa Jeanne Harry relata dues situacions oposades per explicar la complexitat d’aquest procés. Per una banda, una teràpia de grup formada per tres víctimes de robatoris armats i tres agressors del mateix tipus de delicte, i per l’altre, el cara a cara d’una mediadora i una víctima de violació per part del seu germà, terroritzada de trobar-se’l pel carrer.
Igual que les víctimes i els agressors, la directora també és humil darrere la càmera. La cineasta es limita a gravar-los amb molta paciència mentre cada un es pren el seu temps. Els gestos, les mirades i les cares son la matèria primera de l’obra, i la comunicació a través del diàleg, el que genera la intriga. La posada en escena tan naturalista acompanyada de la interpretació sublim de tots i cada un dels actors, ens permet submergir-nos en un viatge impregnat de sensibilitat, intel·ligència i humanitat.
Les dues cares de la justícia, converteix qüestions socials en ficció apropant-se a un estil més proper al documental. Una representació poderosa del perdó, que sense intenció d’adoctrinar, ens fa creure amb la bondat de les persones, almenys durant la pel·lícula. Es podria jutjar a la guionista d’ingènua, però, que ens queda si no tenim fe amb la humanitat?
