Les faldes

Text: Rita Shelyakina
Foto: Lucas Ottone

Estic asseguda a la cadira de fusta de la biblioteca, i not per un moment com el sucre de la napolitana em puja al cap. Potser a algú li pot sonar estrany, però jo, com que normalment no prenc aquest tipus de coses, ni menj pa blanc, em not de seguida aquesta pressió al front, fruit de, segurament, molts estímuls químics que ni jo entenc, que succeeixen i m’impedeixen concentrar-me. Ja ho vaig llegir una vegada a un llibre anomenat “Cervell de Pa” de David Perlmutter, on l’autor defensava que la ingesta de sucres refinats (el pa industrial blanc inclòs) és, a escala dietètica, una de les principals causes de l’augment de l’alzheimer avui dia.
Després m’atur a mirar la roba que duc, i veig els texans, que tant jo, com pràcticament tots els que ens trobem en aquesta biblioteca duim. Pens que enyor les faldes, i que jo mateixa me les pos poc. També que m’agradaria vestir-me amb més colors, ja que perquè “tot conjunti” la major part de la meva roba és o bé beix, o bé negra, i depenent del dia o com em trobi, opt per una opció o l’altra.
Però a mi en realitat m’agraden els colors! A vegades m’he demanat, de fet, per què en lloc de pintar-nos només els ulls i els llavis, no ens posem més creatius, afegint flors, espirals o dibuixos al front, a les galtes, o al coll, per què no? No seria prou seriós, veritat? No seguiria l’etiqueta? També ho entenc… no per tot encara es pot anar amb un to de celebració tan excèntric.
Després m’atur a pensar una altra vegada amb les faldes, i em ve una revelació. Per què les dones hem deixat de dur falda? És cert que no del tot, però, a vegades tenc la sensació que fins i tot l’estil dominant que d’alguna forma hem adoptat té un aire a imitació del masculí. És interessant veritat? Ara, quan estudii a classe, més de la meitat de les meves assignatures tenen un apartat dedicat al gènere, o directament se centren totalment en ell. I malgrat que algunes coses se’m facin evidents i atractives pens, realment el camí que seguim ens durà a alliberar el femení? I en gran part el meu cos em respon que no. Però no perquè segueixi el discurs predominant de què tot és culpa del patriarcat, que ens seguirà amenaçant fem el que fem. No, crec que hi ha molt més que això. Crec que el fet de tornar-nos més dures, el fet de cercar reconeixement, només és una part del nostre camí a trobar-nos de veritat, i no hauríem d’estancar-nos pensant que és la fita, perquè sinó correm el perill de l’esgotament. Crec que realment el món encara no entén el poder que les dones duim a dintre, i les primeres que no l’entenem som nosaltres. Per aquest motiu correm, intentam demostrar, provar el nostre valor a través d’accions, a través de fites, a través de ser millors, competents, tenir més coneixements, treballant més, mostrant-nos més, girant la truita i arreglant-ho tot amb teories… I això, per molt que ens pugui embriagar i fer una sensació de poder, com qui es beu una botella de vi, al següent matí sempre hi ha conseqüències. No, no és aquest el camí, amb faldes o sense, l’empoderament va molt més enllà, l’empoderament fins i tot es troba en el silenci, en la suavitat, en la dolçor. Però crec que aquesta és una cosa que no entendrem fins d’aquí a molt temps.