skip to Main Content

Les meves pròpies regles

Rita Shelyakina

Estic estirada al sofà, quan de sobte em truquen d’un número desconegut. L’agaf, i reconec ràpidament la veu de na Inés, la que va ser la meva professora d’anglès a l’institut quan hi estudiava. Ella em parla amb una veu aguda i suau, per saludar-me i demanar-me si puc assistir a la xerrada sobre graus que donen el pròxim dimecres, als alumnes de batxillerat. En aquell moment, em pos molt contenta i li dic que sí, que seré allà naturalment, ja imaginant-me altre cop els passadissos i les cares noves d’un lloc on he viscut moltes històries. Ens posam d’acord, i em penja el telèfon.
Però una sensació estranya envaeix el meu cos, i em comencen a venir records i preguntes. Primer, em ve el record de quan jo anava a batxillerat, i tenia totes aquestes preocupacions típiques d’aquella edat sobre el meu futur, i el que em convenia triar. Record la pressió que sentia, i com tot estava ple de fantasia i idees preconcebudes sobre com seria la meva vida en poc temps. Però al darrere no només hi havia això, sinó també un munt de veus, com la de la meva padrina, el meu pare, els meus professors i coneguts… que recitaven idees sobre el que hauria, o no hauria de fer amb el meu futur. Per sort, alguna d’elles era més flexible, o directament no es preocupava pels títols ni “les sortides”. En això li don gràcies al meu pare, que sempre em va dir, des del primer moment, que la vida ens la cream nosaltres. I això em va fer pensar: si jo realment expliqués a la gent, a la gent de la meva edat, el com estic vivint, amb quines idees i preocupacions, no entendrien absolutament res, ni tampoc concebrien que això és possible, perquè jo ja no crec en les velles regles, ni en què un títol et doni validesa, ni tampoc en el fet que t’ho doni qualsevol cosa que sigui externa a tu.
He arribat a una veritat que em fa sentir que tot això és un Matrix, una invenció, i que el poder el tenim a dins, tot el restant simplement són eines. I de sobte, pensant en tot això, record la cita de dimecres, i em venen tota una sèrie de preguntes: què diré? Realment puc dir que estic fent la carrera per gust i que m’estic muntant un negoci inventat pel meu compte? Puc transmetre que en realitat el que triïn no és tan important, sinó l’actitud amb la qual caminin? Puc dir totes aquestes coses, o encara no està “bé”? No ho sé… L’únic que sé és que ja no vivim al món d’abans. Que en realitat mai hi hem viscut, no nosaltres. I també sé que tot es mou molt de pressa, i que el nostre món pot capgirar-se en un sol dia, fent-nos viure una nova realitat. De fet, les coses que pensam que són importants no ho són, i els moments buits que tenim els perdem pensant que són aquells que no importen, quan el buit és precisament el més poderós que tenim. Pens tot això i em deman què és el correcte, amb quines respostes serviré millor a aquestes persones, tan properes a mi, però també possiblement tan preocupades i espantades per coses que al fons no tenen la importància que se’ls dona.
Tanmateix, passen els dies i m’emmalaltesc, arriba dimecres i seguesc al llit amb febre i pens: ara no, però en un any vendré, i us diré el que pens de veritat, la vida, la cream nosaltres.

Back To Top
Search