“Les primeres cançons tenien en compte les meves filles, la meva ruptura i una mica tot el que duia a dins”

Damià Fluxà (Manacor, 1976) és un músic atípic i entranyable. Fa poc ha publicat el seu primer disc en solitari Dos anys i mig, un recull de vint-i- quatre cançons que representen diferents moments de la seva vida. Parlam amb ell d’aquest disc que va començar fa cinc anys.

Quant fa que dediques temps a la música?
Vaig començar quan tenia catorze anys, al moment en què hi va haver la moguda de rock als noranta a Manacor. Vaig començar a tocar la guitarra a diversos grups. Sempre m’ha agradat compondre i això, però no tenc carrera musical, de fet, som picapedrer. A l’edat de trenta anys vaig ser pare i em vaig aturar i vaig estar pràcticament molts d’anys fora tocar la guitarra. Després em vaig separar i va ser quan vaig tornar a tocar però en solitari. 

Aquest és el teu primer disc en solitari?
Sí. Quant tenia grups m’agradava compondre les cançons, sempre feia les lletres i melodies. Jo normalment duia les cançons als assajos i després cada un aportava la seva música. Més endavant vaig tornar a agafar la guitarra i en això hi va influir la meva amistat amb Juanjo Tur que té un estudi de gravació. En aquell temps, la meva exdona feia els quaranta anys i se’m va acudir regalar-li una cançó. De fet, aquesta cançó que vaig compondre i gravar amb en Juanjo és la primera del disc. A partir d’aquí em vaig enganxar a gravar i pràcticament m’he passat els darrers quatre anys component i gravant temes amb ell. Al final hem gravat vint-i-quatre temes. 

Per tant, el disc és un recull de cançons que has anat fent al llarg dels anys…
Sí. Realment ha estat la meva necessitat de contar perquè et van passant coses, tenia ganes de compondre i escriure. El tema musical, jo toc la guitarra, però els arranjaments els ha fet en Juanjo. També hi ha hagut moltes col·laboracions d’altres músics que han anat venint a l’estudi. Música, lletres i melodies són meves, les bateries i teclats les ha fet en Juanjo que a més que ha enregistrat el disc. També hi ha cançons que hem gravat instruments de corda, de vents i cors en què hi han participat ma mare, la meva filla gran i també la meva filla petita. Potser algú s’adoni que algunes cançons sonen diferent, ja que les cançons estan gravades al llarg de quatre o cinc anys. 

Com es titula? 

El nom que vam posar és Dos anys i mig. Vam posar el nom quan un dissenyador amic meu va fer la portada del disc, en aquell moment feia dos anys i mig que m’havia separat. Les primeres cançons tenien en compte les meves filles, la meva ruptura i una mica tot el que duia a dins. 

Hi haurà format en CD? 

Ho hem tret en un format USB, és com una targeta de crèdit. Al final no vaig fer cd perquè trob ja no s’usa. Per no publicar-ho a Spotify vaig elegir de fer els USB on venen les vint-i-quatre cançons i les lletres per si algú vol llegir-les. Vaig trobar que era més divertit fer-ho així, no volia fer res professional. Per ara n’hem venut fins a vuitanta al bar de Can Vinyes. De fet, vam gravar un videoclip allà mateix. Si algú en vol una còpia, encara n’hi ha de disponibles al bar. 

Has pensat de presentar-ho en directe?
No m’ho havia plantejat, però tenc alguns companys que m’han insistit molt. Alguns dels que han participat en el videoclip estan engrescats a tocar en directe. Quan acabi tot això per ventura ho farem. Ja els ho vaig dir als companys, si jo puc deixar la guitarra i dedicar-me només a cantar, podem fer almanco una presentació.