L’esclavitud dels cànons estètics i els trastorns alimentaris

Es calcula que al voltant d’un sis per cent de les al·lotes d’entre 15 i 29 anys pateixen anorèxia o bulímia. En el cas dels joves, aquest percentatge baixa molt més per davall l’1 per cent. Tot i que és cert que els cànons de bellesa han oscil·lat, sembla que el model clàssic de cossos equilibrats i esvelts és el que es va acabar imposant a la segona meitat del segle XX. A partir dels anys noranta, però, les models es mostraven de cada vegada més primes. L’esveltesa esdevenia magror i l’aspecte que mostraven era malaltís. El món de la moda, per tant accentuava la pressió sobre els cossos no canònics (d’uns cànons que ells mateixos havien imposat). Les talles a les botigues esdevenien impossibles per a la majoria de dones, i sobretot joves.

Les xarxes socials i l’exhibicionisme corporal han incrementat encara més aquesta pressió. Es mostren cossos que en la majoria no són reals, que han estat modificats i retocats mitjançant sofisticats programes informàtics o, fins i tot, amb senzilles aplicacions de mòbil.

I d’aquí a la malaltia, tan freqüent, tan habitual entre les joves, sobretot al·lotes, d’entre quinze i trenta anys. La sanitat pública, per sort, inverteix recursos i els avanços en el tractament són importants. Però mai no basten. Sembla que la pandèmia ha fet créixer encara més el nombre de casos de trastorns de la conducta alimentària. La unitat de Son Espases està saturada i no pot atendre amb tota la freqüència i intensitat que voldria els innombrables casos que necessiten tractament. I tanmateix, la feina surt i es fa. Una altra cosa, com tantes altres vegades, és l’atenció psicològica, totalment insuficient en una unitat on sembla que hauria de ser totalment indispensable i gairebé setmanal.

Cal que entre tots facem camí per evitar que aquestes malalties tenguin cap agafador en un comentari nostre, fet sense mala intenció per segurament condicionat pels cànons establerts. Cal que tots prenguem consciència de la gravetat d’aquesta malaltia i de la necessitat que s’hi invertesquin els recursos necessaris per combatre-la. Mentrestant, molt de coratge a totes les persones que hi lluiten.