Skip to content

L’esperit avui

Rita Shelyakina

És ben sabut que els humans, des de temps antics i immemorables, hem tengut la necessitat de recrear allò que primer ens creà a nosaltres. De reproduir una fe, unes normes i creences, perquè ens guiassin dins d’aquest món com a col·lectiu. I certament, això que escric avui, i del qual podem parlar de forma desaferrada, crítica o donant la nostra opinió, no sempre ha estat possible, perquè hem de tenir present, que no es pot separar la por i la consciència que tingueren els nostres avantpassats, de la seva forma de viure i percebre el món, el qual els feia, naturalment, també caure en opressions i dogmes perillosos.
El que crec, però, que ens passa ara, és que pensam que hem superat la por. Que pel fet de no necessitar restringir una sèrie de conductes, promoure, segons nosaltres, el lliure pensament, el lliure albir, l’atzar o la ciència com a explicació per aquelles coses que abans s’ocupaven les institucions espirituals… ja ho hem superat tot. Però aquí està precisament la nostra trampa, el frenesí d’aquesta era, perquè ara el problema no és tant la por com la indiferència. Pensar que, amb la indefinició, podem omplir aquella part de nosaltres que, naturalment, necessita mantenir una connexió amb el que és simbòlic. I això, malgrat que sembli per a molts un avançament, també comporta el gran perill, el d’oblidar la nostra part espiritual i humanista, per perdre’ns en un món ràpid, tecnològic, relatiu i global, on pareix ben bé que tot es pot explicar, i on la ciència, no és vista com el que és: un experiment obert, que s’acabi convertint en el nostre nou dogma. I malgrat puguem aplaudir-nos, ja que hem avançat en tolerància i obertura de ment envers altres formes de pensament i cultures, al moment que les institucions religioses han començat a perdre el seu poder, paradoxalment també ens hem començat a perdre nosaltres, perquè ara, és com si ens haguéssim quedat “sense pares” espirituals, i hem d’aprendre a caminar pel nostre propi peu.
Aquest pas, que en realitat té un gran potencial, curiosament ens ha duit a aferrar-nos a ensenyances alternatives, algunes encara més antigues, de religions ja existents, com les de tradició oriental. Perquè és com si nosaltres percebéssim que tot ja està dit o creat, i que, en realitat, el que ens que queda ara és la reinterpretació i la modernització d’aquestes antigues ensenyances. Sigui com sigui, les persones seguim cercant respostes que vagin més enllà del nostre enteniment, més enllà de la nostra raó, ja que no ens basta viure una vida basada només en la supervivència física i l’oci, i aquest, és un fet totalment normal, perquè la nostra natura no està feta només per això. Aquesta és la raó per la qual, les motivacions també comencen a semblar insuficients i buides, quan no tenim una part simbòlica dins les nostres vides. La raó per la qual l’evasió i la desconnexió de les arrels culturals, es torna un fet primari, fins i tot afectant l’àrea humanista, que és la que sempre s’ha dedicat a reflexionar i a donar un sentit ètic a les coses.
Ara, doncs, el repte, és aprofitar allò que hem aconseguit, per demanar-nos un nou sentit. Per practicar la reconnexió amb alguna cosa més gran, sense seguir cegament les directrius d’altri, però sense oblidar-nos de tota la riquesa que ja ha estat descoberta dins el món espiritual. Perquè només quan tenguem coneixement i respecte cap al nostre passat, sobre tot allò que s’ha cregut i venerat, podrem trobar la nostra vertadera veneració, el nostre sentit i una forma de viure que ens faci sentir connectats amb allò que transcendeix l’ordinari, i alhora, ens fa caminar cap ell.

Back To Top
Search