L’evolució dels drets i els rols de la dona els darrers anys, als ulls de tres generacions diferents

Antònia Mascaró, Coloma Mascaró i Maria Inmaculada Martí expliquen com és ser dona en tres èpoques molt diferents i la rebel·lia de desenvolupar activitats tradicionalment reservades pels homes. També com ha canviat el paper de la dona tant dins la casa com al carrer.

El pas del temps obliga la societat a canviar filosofies de vida, rols preestablerts i maneres de relacionar-se. També a donar el valor que toca a les persones i no fer distincions d’edat, procedència o gènere. En aquest sentit, un dels camps en el qual s’ha recorregut més camí és en el de la igualtat entre homes i dones.

La lluita incansable del feminisme és palpable en el dia a dia. De fet, les darreres generacions viuen en una realitat que poc, o res, té a veure amb la de les persones que varen néixer durant les primeres dècades del segle passat.

Les transformacions s’experimenten en tots els àmbits i es perceben arreu, però al si de la família és on queda més escenificat. La manera d’entendre la vida de totes les dones que conformen una mateixa nissaga difereix, el que es pot associar als diferents projectes vitals que han desenvolupat. I així ho demostren Antònia Mascaró Roig, jubilada de 88 anys, Coloma Mascaró Mascaró, ramadera de 62 anys, i Maria Inmaculada Martí Mascaró, mestra d’Educació Infantil, de 37 anys. Elles són padrina, mare i neta.
En el seu cas, però, també és important remarcar que sempre han estat vinculades al camp. Un espai que no s’entén sense la feina de la pagesa. Un espai on la dona ha estat, i és, un pilar fonamental.

La seva història comença el 1934 amb el naixement a Manacor d’Antònia Mascaró. Apunta que tan sols amb dos anys, moment en què esclatà la Guerra Civil, se’n va anar a viure a fora vila amb la seva família. “No me’n record del que va passar tot d’una, però sé que eren temps molts crítics i que es passava fam”, comenta.

Fa memòria i explica que quan era nina va anar a escola fins als 10 anys amb un mestre a fora vila i els dies que no tenia classe, “havia d’anar a entrecavar, que la feina es feia amb arada i fasset, i també a llevar les herbes de dins els sembrats perquè no s’esquitxava”, explica. Una vegada casada, la vida no li va canviar gaire: va tenir 11 infants, nou nines i dos nins, i va continuar fent feina al camp.

La seva filla Coloma Mascaró ha seguit un camí molt semblant. Va créixer a fora vila, i allà continua. Amb ella, però, també hi ha hagut revolució i rebel·lia: “Em deien que les dones no menen tractor i el meu germà Jaume me’n va ensenyar perquè a mi em va donar la gana; les dones no tonen, deien, però jo anava a emprenyar tot el temps de tondre perquè jo ho havia de fer i m’era igual si era cosa d’homes”, diu.

I Maria Inmaculada Martí és mestra d’Educació Infantil; no obstant això, amb un fort lligam a la tradició familiar i si ha de donar una mà, no té cap problema. Entre les tres, narren el relat de com ha canviat la vida al camp i fan especial esment a com han variat els drets laborals. De fet, expliquen que Antònia i Coloma no varen estar assegurades fins passats els 40 anys i feien feina ben igual. Ara bé, en aquests moments, la ramadera té part de l’empresa.

Amb tot, de les tres, Coloma és la que més ha experimentat els canvis i ha viscut el procés en primera persona. Afirma que els rols al camp ja no són els mateixos des que ella s’hi va començar a dedicar de manera professional. Per exemple, destaca que “al principi no anava a la conselleria ni feia res relacionat amb papers” i ara sí que se n’encarrega. Probablement, també, es deu al fet que “ara tenc una part del negoci”.

Pel que fa a la vida laboral, a trets generals, la padrina de la família reconeix que les coses “no eren com ara, que una persona que està embarassada no pot fer feina i jo amb tants d’embarassos com vaig tenir vaig fer feina fins al darrer moment”. Una picada d’ull, també, a la seva neta que espera un infant els pròxims mesos.

Les feines de casa

Cuinar, planxar o fer dissabte són unes feines que tradicionalment han estat lligades a la figura de la dona. Però amb el pas de les generacions, aquesta idea ha sofert alguns canvis. Antònia i Coloma sempre varen interrompre la seva feina al camp per anar a fer el dinar i trobaven temps per fer la resta de les feines. La padrina assegura que “anava a l’era i havíem de fer les feines de batre més les de la casa, com podia ser rentar a mà i pastar a puny i fer foc de llenya”.

Ara bé, en el cas de Maria la situació és molt diferent. Afirma que a ca seva es reparteixen les feines per igual amb la seva parella. Així i tot, vol deixar clar que a casa dels seus pares la que fa les tasques domèstiques és la seva mare, però “no és que el meu pare s’assegui al sofà mentre la meva mare fa el dinar, per exemple, sinó que continua fent feina al camp”. “Tenen aquest rol”, afirma. Al que afegeix: “Ha hagut de fer totes les feines de fora i les de dedins, xerram de cuinar i roba, però jo i els meus germans ajudàvem”. De fet, Coloma comenta que els seus quatre fills sempre han contribuït a les feines des de ben petits i sense distincions. “Tots granaven, escuraven, feien dissabte a la seva habitació i sabien menar un tractor”, comenta.

I a aquesta manera de fer la justifiquen per la mentalitat que predominava fa un bon grapa d’anys enrere. De fet, Antònia ni es platejava la possibilitat que fos el seu marit la persona que deixàs la feina al camp per anar a cuinar o planxar. Ho feia sense pensar en una alternativa. Avui, però, això no seria el més habitual. Conscient dels canvis, considera que el repartiment de tasques “està bé si home i dona fan feina, ja que la dona no es pot dividir i s’han d’ajudar”.

En la mateixa línia, la seva neta puntualitza que la vida a fora vila era molt diferent de la vida al poble o a la ciutat. Un fet que obri la possibilitat que en aquella època, tal vegada, no s’adonassin “compte que les dones tenien prohibit fer algunes coses o entrar segons a on”.

Independència i més drets

Antònia Mascaró, Coloma Mascaró i Maria Inmaculada Martí també han vist com de cada vegada hi ha més dones que gestionen el poder i ocupen càrrecs amb responsabilitats. També que tenen més llibertats i possibilitats. Un fet que Antònia entén com que “la dona també és lliure i pot fer el que vulgui”. Així mateix, puntualitza que “tenen tant de cap o més que un home, i pensen més amb segons què, que no un home; a més, poden ser més bones que qualsevol per posar ordre”, assegura.

Aquí, Maria li recorda a la padrina i a sa mare que les dones “s’han empoderat” i que totes les que aquests dies han sortit als carrers amb cartells i pancartes “són les que posen l’esquena” per lluitar per la igualtat i els drets de totes. I és que Coloma assegura que amb donar visibilitat no n’hi ha prou, que les reivindicacions també s’han de dur a la pràctica dia a dia.

Les oportunitats socials

La vida de les dones de tres generacions diferents no només ha canviat de portes cap endins i fent feina, sinó que va molt més enllà. De fet, Maria observa que “el canvi més gros és a escala social, perquè jo faré les feines de la casa i si fa falta aniré a munyir, però després aniré a sopar”, comenta. Un impuls que la seva mare i la seva padrina no tenien de més joves perquè la societat no era la mateixa.

“El padrí anava al bar cada setmana, però ella”, referint-se a Antònia, “no ho feia”. A més, pel que fa a Coloma, Maria Inmaculada específica que “fa feina de dilluns a diumenge i de gener a desembre, i per això no tenen la possibilitat de tenir la vida social que nosaltres coneixem”.

Amb tot, és necessari posar en relleu que fa uns anys, les dones no tenien el costum d’anar als bars o restaurants. I menys, si hi havien d’anar soles. Per una banda, Coloma Mascaró explica que a la vida social la fa, i la feta sempre, amb el seu marit. Quan vivia amb els seus pares, però, socialitzava amb els veïnats de fora vila. “Un vespre a la setmana anàvem a la casa d’un veïnat o a la d’un altre, també els veies fent les feines”, recorda.

Així mateix, la diferència més gran l’ha vista Antònia Mascaró, que a banda de viure la joventut en plena dictadura, habitava al camp. Amb tot, però, recorda que quan ella era més jove es deia “dones totes soles? En faran, de putades!”. És més, afirma que als bars “no hi anaven les dones totes soles perquè era una barbaritat”. La seva filla, aquí, l’ajuda a recordar que “no estava ben vist que anassin totes soles per aquí i per allà”.

Una conversació entre padrina, mare i neta que demostra com han canviat els temps. També la manera de veure la vida i d’entendre el que passa al seu voltant.