Skip to content

“L’habitatge cooperatiu és una alternativa antipatriarcal i una manera d’enfrontar-se a l’especulació”

Entrevistam l’arquitecta Roser Román (Madrid, 1959), que ha dedicat part de la vida professional a recórrer Europa a la recerca de models d’habitatge alternatius. Dimarts dia 4 de juny a les 19 serà a l’Espai na Camel·la presentant el projecte d’investigació “Old Together”, sobre l’habitatge cooperatiu per a persones majors.

Per què decideixes posar-te a fer recerca sobre habitatge col·laboratiu i cooperatiu?
Jo som arquitecta des de fa 40 anys, i sempre m’he dedicat a la construcció sostenible, a l’ecologia, als canvis dels tipus d’habitatge, també implicant-m’hi com a dona, com a persona i com a professional. I, de tant en tant, també faig investigació. El cas és que em telefonaren del Consell Insular de Menorca perquè estava vacant la plaça de Directora d’Habitatge. I quan vaig deixar el càrrec, dos anys després, vaig haver de decidir si tornar a obrir l’estudi d’arquitectura, que havia hagut de tancar per incompatibilitats, o no. En aquest moment, vaig decidir embarcar-me en un viatge pel nord d’Europa per observar exemples d’habitatges col·laboratius i cooperatius. Vaig travessar França, amb la furgoneta, i vaig arribar a Holanda, Alemanya, Dinamarca, Suècia i Bèlgica.

Per què són vigents i necessaris aquests models habitacionals?
Perquè hi ha una crisi d’habitatge bestial, a les Balears i al món. El model tradicional, patriarcal i especulatiu, no funciona. La gent no pot accedir a l’habitatge, però hi ha moltíssimes cases buides. Els preus són desorbitats, no s’adapten a la realitat social.

Una pregunta que pot semblar òbvia, però pot ser no ho és tant: què és l’habitatge cooperatiu i col·laboratiu? Quina diferència hi ha amb el ‘coliving’?
Els ‘coliving’ són espais on la gent hi viu temporalment: per exemple estudiants o treballadors que estan mig any en certa ciutat i lloguen una habitació d’una casa i té accés a espais comuns. Però no està autogestionada pels usuaris, com en el cas de l’habitatge cooperatiu. Els ‘cohousing’, en canvi, són comunitats on cadascú té la seva part privada, però on també hi ha parts comunitàries gestionades pels mateixos usuaris. S’hi han d’implicar, han de decidir com volen viure i conviure i com volen gestionar casa seva. És una alternativa adaptada a la societat actual, menys patriarcal, i és una manera d’enfrontar-se a l’especulació, perquè ningú no és propietari d’aquestes cases, sinó que hi ha una cessió temporal; per tant, aquests habitatges no es poden vendre i especular amb ells.

Quins avantatges i inconvenients té aquest model?
Per a mi tot són avantatges! [riu]. Per a mi, el més important és el poder de decisió que tenen els usuaris, sobre com i amb qui volen viure. Després, és un model efectiu per a combatre la soledat no desitjada, en un món tan individualista i amb tanta gent aïllada. També és una manera de participar activament de la vida comunitària i de fer-se la vida més fàcil. Per això hi ha més dones que homes, de moment, en aquests tipus d’habitatges, perquè històricament estam acostumades a fer-ho tot, i ja ens va bé que els esforços es comparteixin. Ara, l’organització ha de ser seriosa i responsable. També és bo perquè s’adapta als diferents moments de la vida; això ho veim en el cas de la gent major, que envelleix de manera més activa i sana en entorns com aquests.

I com funcionen, els habitatges cooperatius, a Europa?
Les organitzacions poden ser o bé molt autogestionades o bé amb més intervenció de l’administració. Per exemple, a Hamburg s’hi impliquen molt. A Suècia fa molt d’anys, des dels 30, que han implantat models semblants als actuals. Per exemple, hi ha llocs on les comunitats s’organitzen en grups de 20 habitatges, i cada grup té unes zones comunes amb unes feines assignades, hi fan molta feina assembleària, etc.

I a Espanya, on s’han implantat?
Catalunya és la zona on més n’hi ha. I nosaltres, des de REAS [Red de la Economía Alternativa y Solidaria] donam suport als nous projectes que es creen. Ara el País Basc i Navarra comencen a tenir, també, projectes en marxa. A Galícia n’hi ha d’altres. A Madrid hi ha Entrepatios i Las Carolinas. S’estan implantant a poc a poc.

I a Balears, com ho podríem fer?
L’objectiu és que també hi arribin. En aquest sentit, jo faré xerrades i miraré de crear grup i interès, i també donar informació. Perquè la gent se sorprèn, d’aquests models, perquè se pensen que són nous, però no! Fa molt que funcionen, i funcionen molt bé! Vaig fer 9.000 km per Europa i vaig visitar 37 ‘cohousings’, i la gent que hi vivia, no saps com de contenta estava i el que et transmetia! Et contaven que era la millor opció que hi havia, tant la gent jove com la gent major.

Què ha de passar aquí perquè hi hagi més èxit d’aquest model, però?
S’ha de prendre consciència del valor de la societat organitzada. Quantes més persones creguem en aquest model i siguem responsables de les nostres vides, millor. S’ha d’acabar aquest model paternalista de desconfiança en l’administració per part dels ciutadans i de desconfiança dels ciutadans per part de l’administració, no funciona. L’habitatge no ha de ser un problema, ha de ser un dret. I tenim dret a tenir un habitatge adaptat a la nostra realitat.

I com pot ajudar l’habitatge cooperatiu a les persones grans?
Pot ajudar a empoderar-los. Pot ajudar a enfrontar-se directament a l’envelliment, a no tenir-li por. A tots ens arribarà aquest moment, i és fonamental també preveure com vull envellir. Perquè viure amb qui vols viure evita depressions, suïcidis, en definitiva, millora la salut. I, en el cas de les persones majors, fa que els seus darrers anys siguin més amables, més humans, més actius i amb millor salut.

I com gestiones, en aquests espais, la privacitat?
És importantíssim preservar-la. Has de tenir la teva casa, que puguis entrar pel teu portal. I viure en habitatge cooperatiu no vol dir estar tot el dia junts i ser millors amics, però sí tenir en compte que s’ha de vetlar pels espais comuns i hi ha d’haver col·laboració i suport mutu. És una qüestió de responsabilitat i de civisme, com he dit, no una qüestió emocional. A Espanya sovint es confonen, aquests termes. Jo, potser, amb els meus amics, no hi vull viure, ni me’n vull anar de viatge en furgoneta amb ells, perquè la convivència pot ser dura. En canvi, hi ha persones que potser no són amics, però hi comparteixes valors, sentit de la responsabilitat i manera de veure la vida, i pots conviure-hi perfectament.

Back To Top
Search