L’hostalera, un clàssic ben llegit

Sovint sentim a dir que els clàssics són clàssics perquè no moren mai i perquè traspuen uns valors i unes emocions universals que sempre són actuals, en tant que humanes. És possible que sigui així, però hi ha grans obres de la literatura en general, i del teatre en particular, que necessiten una revisió perquè puguin ser revisitades amb sensació d’actualitat. Segurament és el cas de L’hostalera, una peça reblida de llocs comuns sobre les relacions entre homes i dones, amb tòpics carrinclons sobre els desenganys amorosos i les capacitats de seducció de les dones sobre els homes. Tot plegat podria resultar fatal per a l’espectador sensible. Tanmateix, la proposta del clàssic goldonià que, dirigida per Pau Carrió, ens arribà a l’Auditori de Manacor aquest cap de setmana, va resultar del tot encertada per resoldre aquests temors que esmentàvem suara. Ens dugueren una comèdia romàntica, sí, però se’n saberen riure i la saberen reinterpretar, començant per la mateixa protagonista. Laura Aubert, de bellesa elegant i singular i molt ben abillada per a l’ocasió, no presentava la rotunditat de formes que hom hauria esperat d’una hostalera italiana, però ho suplia amb unes dots interpretatives que enaltien el seu paper. Els protagonistes masculins, instal·lants dins l’histrionisme més còmic acabaven de donar el toc boig que necessitava el muntatge per remarcar que sí, que érem davant un clàssic rellegit i no interpretat al peu de la lletra. A tot això cal afegir-hi la proposta gastronomicomusical fresca, dinàmica, italiana i una micoia sapastre que va donar el toc simpàtic final necessari per arrodonir una gran vetlada.