Maurici Mus (Manacor, 1961) és biòleg amb l'especialitat de botànica, sobre la qual va fer la tesi doctoral entorn de les espècies endèmiques de les Balears. Professor a la Universitat de les Illes Balears, ara es dedica a la gestió com a vice-rector de Postgrau, Màster, Doctorats i Títols Propis de la universitat. És un dels tres fills de l'escriptor Antoni Mus i per això, avui que fa cent anys del seu naixement, parlam amb ell.
Antoni Mus no va néixer a Manacor. I si no vaig errat teniu família menorquina i barcelonina… Explica’ns els orígens.
El meu padrí era de Maó. De fet, podem dir que tots els Musos de les Balears provenen de Menorca i de la part de Maó. Sembla que un mariner italià va fer cap a Menorca i nosaltres venim d’aquesta branca italiana. El meu padrí se’n va anar a fer feina a Barcelona i allà va conèixer la meva padrina. Feia feina a les Perles Majorica a Barcelona, i ell va ser l’encarregat de venir a obrir les perles a Felanitx. Mon pare encara no havia nascut. Varen ser quatre germans, dos de majors, ell, i un germà més petit. Es mudaren a Manacor que mon pare era jovenet. A partir d’aquí ja varen fer tota la vida a Manacor. Mon pare va conèixer ma mare perquè ella, que era colombiana i estudiava a Madrid, venia a passar els estius amb la família a Portocristo. Així es conegueren i començaren a cartejar-se.
Quins estudis va tenir, Antoni Mus?
No va estudiar. De ben jovenet va començar a les perles, als magatzems, carregant capses i fent d’operari. Després en va dur els comptes. Ell no va estudiar, però sí que va pagar, amb el que guanyava fent feina, els estudis del seu germà petit, Alfredo, que va ser l’únic de la família que va estudiar, va ser manescal. Podem dir que mon pare va ser autodidacte, no va aprendre a escriure la llengua d’una manera acadèmica, i per això quan va començar a escriure va haver de menester una orientació lingüística.
Quina vinculació ha tengut la família Mus amb Manacor. La hi manteniu, encara?
Som tres germans. Natàlia, professora d’institut, que ha viscut sempre a Manacor. Quan va morir mon pare, jo tenia vint-i-un anys i vaig convèncer ma mare per anar-nos-en tots cap a Palma. No teníem família a prop a Manacor i partírem a un pis de lloguer a Palma. La que va tornar després va ser la meva germana Natàlia.
Com li neix la vena d’escriure?
Ell va estar sempre molt vinulat amb el teatre, li agradava molt. A través d’aquest món va conèixer molta de gent. Sempre hi havia gent per casa, gent de teatre, pintors, gent del cinema, molta de gent vinculada amb la intel·lectualitat. Es va posar a dirigir i a escriure obres de teatre i això el va ficar també dins el rol d’escriptor, primer amb els contes i després amb la novel·la. Abans també havia fet les lletres de les cançons que va cantar Antoni Parera Fons.
Sí que devíeu tenir una biblioteca, devia ser un bon lector… com s’explica que una persona sense formació tengués aquests interessos intel·lectuals i artístics?
Llegia molt. Teníem llibres, i ell tenia també una bona biblioteca. També anava a treure llibres de la biblioteca. Llegia molt a casa, i escoltava música. Els meus padrins es varen conèixer cantant a l’Orfeó Català, i ja tenien interès per la música. Bartomeu Mestre, Balutxo, contava que durant la guerra tenien una ràdio a cal meu padrí a Felanitx, que feien servir no nomésper escoltar les notícies, sinó també els concerts de l’Orfeó.
Quines rutines tenia, com a escriptor?
A la part de dalt de la casa tenia una espècie de biblioteca, que era el reducte on escrivia. Es tancava allà a escriure. Allà dalt escoltava música, llegia i escrivia. Pensa que ell feia horari partit. Venia a dinar i després se’n tornava a fer feina. En acabar la jornada venia a casa i se n’anava cap allà dalt. Ell no era un home de bar, li agradava estar a casa, es tancava allà i escrivia. El vèiem poc.
Moltes de les històries que conta són reals. Com es documentava?
Jo pens que era per la fàbrica de perles, que li servia de font d’informació. No era una persona d’estar rodant pels bars, tampoc no tenia una colla d’amics manacorins, els amics seus eren escriptors de Palma, i la família no hem estat d’estar ficats dins el poble, ni d’anar a les grans trobades… Tampoc no és que fóssim gaire catòlics, no anàvem a missa. I vivíem a un xalet, on ara hi ha el seu bust, que en aquell moment estava envoltat de solars. Tot això em fa pensar que les històries les treia de les perles.
Sempre va escriure en català. Ve de nou que no hi hagués dubtes, com si que passava com a mínim a l’inici amb tants d’autors de la seva època.
No va tenir cap dubte. Érem catalanoparlants. El padrí era de Maó… se sentien molt catalans, eren del Barça, cantaven amb l’Orfeó Català… duien coses de Catalunya que els agradaven, i tenien un respecte profund per la catalanitat. El meu padrí era d’Esquerra Republicana… Estava interessat per la política d’esquerres, pels valors republicans i per la defensa de la llengua catalana.
Quins autors destacaries, dels qui tenia contacte ton pare?
Maria Aurèlia Capmany era molt amiga seva. També Camilo José Cela, o Maria Antònia Oliver.
En segons quins casos ha estat qualificat de costumista.
Segurament pel teatre, que tenia un caire regional i podia transmetre aquest costumisme. Les obres que ell escrivia estaven enfocades a històries de poble, familiars, que eren la seva font d’inspiració.
A la narrativa no era igual, però.
A la narrativa va anar aprenent-ne, a mesura que va començar a llegir. Les obres de teatre seves no s’han publicat mai. Tenim manuscrits seus que estaria bé digitalitzar-les i fer-ne una publicació, perquè hi ha gent major que encara recorda aquestes obres, que no estan publicades, i es podrien analitzar des d’un altre punt de vista.
La família custodia el seu llegat.
Sí, tenim els seus escrits a casa i a temps perdut els anam digitalitzant. Un company filòleg ha aconseguit totes les obres que hi havia de la companyia Artis, i estan digitalitzades. De narrativa tenim poca cosa, escrivia sempre a màquina, i les còpies eren en paper carbó…
Hi ha qualque material inèdit, narratiu, que penseu que es pugui publicar?
Que sapiguem nosaltres, no. De novel·les i contes, no. Hi ha una novel·leta que no sabem fins a quin punt està preparada o no. Sembla més una prova que va fer.
Un dels fets que va donar més rellevància a l’obra d’Antoni Mus és La senyora. He sabut aquests dies per un escrit de Bartomeu Mestre que va ser la mateixa Sílvia Tortosa qui va produir l’obra.
Sí, va ser ella, com a estrella que era del seu temps. Era l’època del “destape” i la pel·lícula es va enfocar des d’aquest caire més morbós i sexual, en un temps que tot això era bastant difícil de veure en cinema. La pel·lícula està ben feta, i és guapa, però no reflecteix aquesta part més novel·lística, i aquest biaix no fa justícia, perquè destaca més els aspectes cinematogràfics que no els personals o psicològics de la novel·la.
En les seves obres, com hem dit, recorria a històries reals. Recordes que tengués cap conflicte amb protagonistes d’aquestes històries per haver-les fetes públiques?
No tenc record de cap conflicte. Tal vegada nosaltres érem massa joves per estar incorporats a la dinàmica familiar dels adults. Estàvem amb altres coses, però no record cap escena de nirviosisme familiar… no record, i crec que les meves germanes tampoc, cap conflicte per aquest motiu. Sí que sé que tot el que escrivia ho llegia a ma mare, però a nosaltres no ens contava les històries que escrivia, no hi participava.
Ara, amb motiu dels cent anys del seu naixement hi ha tot aquest seguit d’actes organitzats per l’Escola de Mallorquí en record i homenatge seu.
Sempre està bé que Manacor es recordi de mon pare. A vegades té una pertanyença xapada entre Felanitx i Manacor i no l’arriben a fer seu ni a un poble ni a l’altre. Però ell tota la vida la va fer a Manacor i se sentia sobretot de Manacor, que és on va arrelar. No tenia amistats a Felanitx, ni família, a part de la seva padrina jove. I estic content, perquè és ver que altres escriptors com Miquel Àngel Riera han estat més estrelles que mon pare, tal vegada també perquè va tenir una trajectòria més llarga. A la família ens alegram que hi hagi una reivindicació de la seva figura per part del poble, perquè ell l’estimava i va ser font dinformació per a la seva escriptura i els seus contes, més que de Mallorca, parlaven de Manacor. El seu univers partia i es tancava a Manacor.
