skip to Main Content

“M’agrada el teatre entès des del punt de vista popular, que pugui acollir a qualsevol espectador”

Cesc Gay (Barcelona, 1967) és director de cinema i teatre i també guionista. Conegut per pel·lícules com Kràmpak o Truman, va fer la primera incursió en el món del teatre amb Els veïns de dalt. Ara, torna als escenaris amb 53 diumenges amb Pere Arquillué, Àgata Roca, Cristina Plazas i Lluís Villanueva; un espectacle que es podrà veure dissabte a l’Auditori de Manacor.

El director i guionista de cinema i teatre, Cesc Gay.

Foto: Kiku Pinyol

53 diumenges es basa en la història familiar. Tres germans que queden per xerrar sobre el seu pare, que ja és vell però a partir d’aquest fet surten a la llum molts conflictes familiars. Què et motiva a dur aquest tipus d’història a l’escenari?
Cada guió és diferent, tant per cinema o televisió com per teatre. En el cas del teatre jo m’hi he aproximat no fa gaire, és el meu segon text després d’Els Veïns de dalt i sempre és des de l’humor, perquè és l’escriptura que més m’agrada. En el cinema sempre m’ha costat una mica més però en teatre l’escriptura de l’humor m’agrada perquè pots crear diàlegs En aquest sentit, en aquestes dues obres al fons el que fem és buscar el conflicte i veure on rau allò que pot disparar que la gent es baralli. Em fascina molt veure la gent barallar-se: trobo molt absurd la quantitat de discussions que hi ha en l’àmbit familiar. L’espurna en aquest cas és la cura del pare però el to de l’obra és un tipus d’humor o de discussió entre germans, d’aquelles en què et baralles o t’enfades però has de dissimular. És una manera de fer veure que allò que no t’afecta i genera un humor molt burgès, on ningú vol perdre i en el fons es basa en això. Ve d’observar les relacions familiars perquè són una font inesgotable de material però sobretot les relacions entre germans, perquè solen ser molt competitives i et pots aprofitar molt d’aquesta rivalitat. Aquest és el punt de partida, però després s’hi sumen moltes altres capes diferents. És un teatre fet per entretenir per gaudir i que toqui les fibres de tothom. M’agrada el teatre entès des del punt de vista popular, que pugui acollir a qualsevol espectador.

D’alguna manera tothom s’hi pot sentir identificat en una història com aquesta.
Sí, la relació entre germans és empàtica, encara que no la visquis en primera persona. Personalment tinc bona relació amb el meu germà, però m’han inspirat relacions properes no tan bones. En aquest sentit jo sempre treballo amb situacions molt properes a l’espectador. No escric històries de zombis o de psicokillers.

Com va ser el procés creatiu? Amb Arquillué ja fa temps que treballau plegats.
El vincle neix amb Els veïns de dalt i amb el Pere ja fa anys que havíem treballat plegats en cinema. Sempre havien quedat les ganes de tornar a treballar junts i quan li vaig passar el text dels veïns, vaig tenir la sort que s’apropés al projecte. A partir d’aquí es va crear un vincle de treball. 53 diumenges està escrita pensant amb el Pere i amb l’Àgata també. Després vaig pensar en els actors que et podien acompanyar i el nom del Lluís va sortir d’immediat. En el teatre la relació entre els companys és molt important, s’ha de treballar des de l’afinitat. La sort és que tots en saben més que jo i m’han ajudat moltíssim.

Què et du a entrar al món del teatre?
Era una cosa que tenia allà latent i tenia ganes d’afrontar però em feia molt de respecte. Jo escric molt i quan escric se m’acumulen les idees i hi havia elements que no tenien la forma de pel·lícula. Jo crec que he anat a parar al teatre per acumulació, per trobar sortida a tot aquest material.

El procés a l’hora de posar-li cara i ulls deu ser molt diferent entre cinema i teatre, no?
El procés en el teatre és molt més agradable. Un rodatge de cinema és un moment difícil, més llarg i cansat. El desgast és molt més gran, és un viatge diferent. En teatre és molt més amè, molt més orgànic i vas de menys a més. L’equip és més petit i t’hi trobes més a gust.

En l’audiovisual hi ha hagut una gran evolució: des d’Hotel Room, passant per diverses sèries, per Kràmpak o Truman, segurament un moment d’inflexió. Com valores el camí?
Sempre m’he sentit un privilegiat. Recordo molts amics i companys que no van tenir la possibilitat ni de començar. És una professió en què depens de molts factors relacionats amb la sort i ja he pogut sumar molts anys de poder anar fent coses i per sort, crec que és un bon moment per treballar en l’audiovisual perquè hi ha més llocs on poder fer coses.

Quin paper hi juguen les noves plataformes en la teva manera de fer feina? Creus que és la fi del cinema així com l’enteníem?
És el mateix però és diferent. Una pel·lícula la imagines pensant que s’ha de veure al cinema i llavors et pots permetre certes concessions que una pantalla petita no et permeten. Una sèrie t’exigeix un ritme i un estar constantment preocupat per mantenir la tensió i en el cinema et pots relaxar una mica més. El fet que moltes pel·lícules es vegin a la televisió genera certs conflictes: et trobes en un lloc intermedi, pensant que en una gran pantalla hi ha elements que funcionarien però en una televisió o un ipad no. Hem d’aprendre a trobar aquest lloc i prendre decisions que facin que la pel·lícula funcioni a les dues bandes.

Tens entre mans una nova pel·lícula, “Historias para no contar”. Què ens en pots avançar?
És una espècie de segona part d’Una pistola en cada mano. Sempre m’han agradat molt les històries curtes i en aquest cas fem una pel·lícula de cinc històries. Ho vam filmar en el mes de març i ara estem en la fase de postproducció. És una altra incursió a l’humor, com ho va ser la primera. Encara no sabem quan sortirà perquè ara hi ha molta acumulació de pel·lícules que estan esperant des del confinament i segurament sortirà per la primavera de l’any que ve.

Back To Top
Search