Joan Gomila (Manacor, 1962) és l’alma mater de La Fornal d’Espectacles. Ara, la seva companyia, a més, estrena sala pròpia, on aquests dies podrem assistir a les funcions de La Cita, una proposta teatral amb música.
– D’on parteix la idea de La Cita? Teatre amb música?
– Parteix d’un concepte en què hi haurà un narrador, i aquest narrador és un músic que conta una història a partir de com és ell. Com si fos un músic a un carrer que conta una història. Treu els personatges i els fa jugar. I això li dóna un aire molt fresc. La música és gairebé com el senyor que mou els titelles.
– I el text?
– Surt a partir d’una lectura d’El banc, de l’escriptor rus Alexander Guelman, d’aquella generació d’escriptors que varen poder començar a escriure amb la Perestroika de manera molt crítica amb el sistema. Som davant uns personatges molt tràgics, molt fràgils, i això encara dóna més força a l’hora de contar la història. Nosaltres hem reconstruït la història amb lectures de Pinter i també de Danny i Roberta, de John Patrick Shanley, un autor americà del Bronx. Que també ens dóna uns paral·lelismes amb gent molt desesperada, en situacions límit. I en tot això hi plana sempre una moral cristiana. Nosaltres ho hem refós tot i hem partit d’unes improvisacions. És una història de dues persones desesperades, perquè els ha fallat un costat. A ella li ha fallat l’home que ella estimava, i ell té una dona que no li fa el costat que li hauria de fer.
És un viatge molt potent, i m’agrada viatjar a l’hora de fer una dramatúrgia.
– Quina és la interacció amb el músic? Desapareixen de l’escena?
– No. No els agrada allò que els passa. No tenen poder, qui té poder és ell. I s’intenten defensar així com poden. Hauríem pogut anar cap a l’existencialisme d’aquests llops solitaris que intenten sobreviure. No són persones. Avorreixen la lectura, el teatre, el cinema. I es diuen “Què feim?”, “Lligam?”, “No tenim res més”. No podran parlar de res més. Només analitzen el món des d’ells mateixos perquè tenen una lectura molt subjectiva del món.
– Un tema actualíssim.
– Sí, perquè gratam dins la mediocritat humana. Ell es pensa que ha tocat el cel perquè és un autònom que guanya 2000 euros al mes. És una història molt divertida però molt trista alhora. Les mentides descol·loquen l’espectador.
– I com encaixa això dins la sala de La Fornal?
– La Fornal és una companyia que fa moltes funcions. No és una companyia que atregui molt de públic de cop. I això el programador ja ho sap. Aquest és un espectacle de format mitjà, que per a nosaltres és molt interessant. Però també molt interessant per a l’espectador. No estam imitant. No feim una fotografia, no feim realisme, però treim la veritat. I les distàncies curtes et permeten pauses, mirades, impressions de proximitat que d’una altra manera no tendríem. I per això també surt aquesta sala per estratègia de la companyia.
– És curiós que amb tot el moviment cultural i teatral que hi ha a Manacor no sorgís una sala privada. Com expliques la vostra aparició?
– A Manacor hi ha un consum cultural històric i quan l’Ajuntament ha empès aquest consum cultural s’ha disparat. Fa cent anys que hi va haver la Capella de Manacor, després les companyies del temps de la república, amb tres teatres per actuar. Quan recuperam la democràcia i es creen les sales, es dispara el nombre d’espectadors, com la biblioteca en nombre de lectors. I després de la crisi, amb la desaparició de les perles, dels mobles, dels fusters, Manacor ha esdevingut un espai comercial, però de cultura. Inca no hi ha sobreviscut, a això. Llucmajor tampoc. Però l’aparició d’una sala no és perquè hi hagi aquest consum, sinó perquè hi ha un problema, que és la queixa que tenim els professionals del que passa al Teatre de Manacor. Nosaltres cream un espai especialitzat en termes teatrals. Jo lluitaré perquè facem nou o deu funcions. Amb poc públic. No tothom pot crear una empresa, o crear una sala. He apostat per la cultura.
– Serà, també, aquesta sala, un centre cultural.
– No ho feim amb ànim lucratiu, sinó per donar qualitat als actors. Un bon centre cultural. Una empresa no lucrativa, cultural. L’entitat jurídica és només una eina per poder fer coses. El que volem és definir un espai d’àmbit comarcal per a gent que cerqui un tipus determinat d’espectacle professional. La prioritat és aquesta. La situació dels darrers anys ha fet desaparèixer un tipus de teatre determinat de Manacor i ha donat lloc a un tipus de teatre o molt local o que ve de fora amb un format molt gros. Enmig s’ha creat un buit, que és el nostre. Aquella companyia de teatre sorgida de l’ESADIB, que seran professionals, tendran les portes ben obertes. Tota aquella gent que tengui un plantejament professional, en definitiva.
– I amb les associacions i entitats cíviques, quina relació hi mantendreu?
– Ens interessa que el moviment associatiu ocupi aquest espai de dilluns a dijous, o per a empreses que venguin a fer una presentació d’un producte, sabent, aquestes darreres, que el lloguer que paguin el destinam al consum cultural. Pel que fa al model associatiu, hi donarem resposta en funció de les nostres possibilitats, els nostres recursos humans són limitats, i també els pressupostaris.
– Quin tipus de programació dureu a terme?
– D’entrada, les companyies que vénen de fora estan subvencionades pel ministeri. El teatre, quan no té recursos, necessita molt de temps per partir. És com un avió que necessita quatre quilòmetres per enlairar-se, però quan ho ha aconseguit sembla que voli tot sol. Al setembre de l’any que ve, ja tendrem molta capacitat. Aquesta aposta no la podríem fer a un espai públic.
