“Manacor és com un ase vell que no es mou per res, però que quan el punys pega coces i no hi ha qui l’aturi”

Mossèn Tomàs Riera Ramis , Canova (Manacor, 1929) és un dels capellans més veterans de la plantilla eclesiàstica manacorina. En sap, de coses de l’antiga setmana santa… El fas, la cera del corpus, el Viàtic… Ho paga, llegir què diu si voleu saber què són totes aqueixes coses.

Existeix una forma de ser pròpia dels manacorins?
Manacor és com un ase vell que no es mou per res, però si el comencen a punyir i punyir, aquest ase comença a pegar coces i llavors no hi ha qui l’aturi. Mira el que va pasar a Manacor l’any 1912, que assaltaven negocis i se’n duien peces de roba, o mira allò de “la Llorençada” (alçament carlí a Manacor, de 10 d’agost de 1835). Diuen que el malnom “Socorrat” ve del temps de la Llorençada, perquè volien cremar senyors…

A Manacor, en quines ocasions es duia a braços un taüt amb la persona difunta, des de ca seva fins al cementeri?
Quan el mort era una persona jove o l’hi volia dur a peu gent de la mateixa professió. Si el mort era un músic hi anava la banda de música i tocava la “despedida” d’en Ribot, que posa la pell de gallina. Llavors hi havia tres bandes: la de mestre Lluís, la de mestre Ribot, i la dels gastadors (soldats capdavanters, que obrin el pas). Duien el “baül” a peu, pel carrer d’Artà fins al cementeri, que llavors estava on ara hi ha el parc municipal…

“El fas” era una espectacular celebració de l’esglèsia catòlica que es feia per setmana santa. Com era el fas a Manacor?
El fas tenia lloc a un ofici de setmana santa que es deia “ofici de tenebres”. A l’altar major s’hi posava un faristol de ferro en forma de triangle (el tenebrari) on es posaven quinze ciris (el ciri més alt i central es deia “la Puríssima”). Es deien quinze versicles. A cada versicle apagaven un llum. Quan ja estaven tots apagats, els capellans que deien l’ofici feien renou pegant amb les mans en els llibres sagrats…

Tenc entès que els infants tenien un gran protagonisme a la celebració del fas a Manacor…
Sí. Quan els capellans feien renou pegant als llibres, era quan deixaven entrar els al·lots que estaven defora de l’esglèsia. Per ventura hi havia tres-cents al·lots que esperaven per entrar a l’esglèsia. Els al·lots entraven a l’esglèsia i s’asseien damunt un roc, que era un caixó que duia un cilindre dentat i a damunt duia una planxa que estava sense clavar. Feien rodar el roc amb una maneta i allò feia un renouer. Llavors també hi havia nins que duien roncadores i n’hi havia d’altres que duien maçoles…

Però, com és que aquesta celebració es deia “el Fas”? que significa “fas”?
Es deia “el fas” perquè també hi havia infants que duien una branca de fasser, que una branca de fasser és un fas. Els al·lots pegaven amb la branca de fasser per damunt els bancs de l’esglèsia (aquesta acció es deia popularment “matar jueus”). Després, els nins sortien de l’esglèsia i seguien pegant amb les branques de fasser per defora, per terra. Allò feia un renou que era gros! No has sentit l’expressió “li han donat un fas de menjar”? que vol dir que li han donat una exageració de menjar. Idò ve d’aquí…

En setmana santa, les campanes de l’esglèsia eren substituïdes per les maçoles…
De dijous sant fins al dissabte de resurrecció, aquests dies només sonaven les maçoles. Si puges en el campanar, les veuràs, a les maçoles (instrument compost de fustes articulades)…

…És bo de fer parlar amb manacorins de certa edat que recorden “el Viàtic”. En què consistia, el Viàtic?
Quan hi havia una persona moribunda, tocaven la segona campana, na Vicenta. Tocaven onze batallades si era home, i dotze si era dona, i quan la gent sentia na Vicenta, resaven un parenostre dins ca seva. El vicari que estava de torn es posava la capa pluvial i un mantell que duia una figura amb forma de cor vermell envellutat. El capellà agafava els olis i una imatge del Bon Jesús i partia amb l’escolà major cap a la casa de la persona malalta a donar-li la comunió. L’escolà duia un paraigua vermell que tapava el vicari, i amb l’altre mà feia sonar el corís (certa campaneta), i quan la gent veia passar el viàtic pel carrer, tothom s’agenollava…

Molts manacorins arreplegaven cera de les processons del Corpus. Per què?
La gent ficava cera dins les portes de ca seva. Ficaven els pètals d’unes flors de cera que duien per les processons del Corpus perquè era una protecció contra les tempestes. Penjar els rams de pasqua en els balcons té la mateixa funció: protegir de les tempestes. D’aquí ve l’expressió “tenir cera del Corpus”, tenir una protecció…

Quina era la relació de les banderes dels gremis antics de Mallorca amb l’esglèsia de Manacor?
Antigament, els capellans sortien en processó amb les banderes negres de tots els gremis antics de Mallorca a cercar els morts, i els duien a la parròquia. Això, la primera república ho va prohibir, però després es va restablir per mor d’un concordat. Jo, la darrera vegada que me’n pugui recordar que sortiren les banderes, va ser un dia abans de començar a fer aquella nevada tan grossa (l’any 1956). Aquest dia varen sortir totes les banderes en proccesó a cercar la madona vella de Rotana.

Quantes categories de funerals hi havia a Manacor?
Hi havia funerals de primera, de segona i de tercera. La diferència era que, per exemple, en els funerals de primera venien set o vuit homes a cantar cançons del mestre Perosi o que els ciris eren nous de trinca…

En cas de gran sequera es duien a terme les “rogatives” o processons per demanar pluja a Déu. Participàreu a qualque rogativa a Manacor, vós?
Sí. L’any 1940. Aquest any tot el poble va anar en processó, resant, perquè havia de mester ploure. Quan feien rogatives treien l’imatge del Sant Crist de la Sang, que està davall l’orgue, o treien el Sant Crist del Davallament…

Parlem de coses menys seriores. L’amo en Martí Alcover, germà de mossèn Alcover, tenia fama d’ésser molt bromista. Vós en podeu contar anècdotes…
Aquell home feia un badalls a missa!… el seu germà, don Toni (mossèn Alcover), li escrivia: “Tal dia arribaré a Manacor amb el tren, vine a cercar-me”. Enviava a demanar en Martí perquè l’anàs a cercar tal dia en el tren, i quan arribava a Manacor partien amb el carro cap a Santa Cirga o Son Crespí. Un dia, l’amo en Martí es va entregar en el tren amb un carretó de batre i quan don Toni (mossèn Alcover) va sortir del tren i va veure el carretó de batre li va demanar a veure què feia amb aquell carretó, i l’amo en Martí li va respondre: “I que no m’has dit que te vengués a cercar amb el carretó?” (riu)… En vols sentir una altra de l’amo en Martí?

Sí, per favor.
Un altre dia, la dona de’n Martí, que era molt fina, li va fer sopa amb fideus per dinar, i quan va estar fet el dinar, la dona el va cridar, i ell va comparéixer amb un “traje de baño” de retxes, d’aquells d’un temps. La dona li va demanar a on anava vestit d’aquella manera, i ell va dir “És que volia pegar un capfico dins l’olla per a veure si trob qualque fideu”, perquè sempre es queixava que li feien els fideus clars (riu)…

Ara són les set. Ja heu d’anar a dir missa?
No. No la dic fins a les vuit a la missa. Encara podem conversar una estoneta més.

Ah, beníssim idò….