skip to Main Content

“Manacor és tan plural i divers que és impossible fer tothom content”

El musicòleg Francesc Vicens (Palma, 1977) reflexiona sobre els efectes de la pandèmia en les celebracions massives com la de Sant Antoni a Manacor

La pandèmia ha paralitzat el calendari festiu i també la rutina de l’any tradicional els darrers dos anys. Com reviscolarem després de tot això? O significarà una acceleració al procés de globalització que ja vivíem?
No ho sap ningú, però la meva percepció és que estam en un moment de trànsit que ens ha de dur a reflexionar com hem de viure a partir d’ara. Hi ha comportaments i mesures que haurem d’incorporar, com les mascaretes, mesures higièniques o la distància personal. Veig la gent trista i apagada perquè no pot celebrar les festes referencials, tot i que també és cert que les obreries i els ajuntaments han mantengut l’esperança. Però predomina la salut pública. Hem hagut d’anul·lar coses que no s’havien anul·lat mai. Ja duim dos anys de suspensions, és un moment històric sense precedents, i veus que quan hi ha convocatòria i es pot fer, com ara la colcada dels Reis a Palma, es converteix en una cosa bastant diferent del que ha estat els altres anys perquè la gent té por i un cert respecte. La gent necessita poder celebrar aquestes cites i tornar a la normalitat, però per altra banda ens haurem de reformular i canviar el pardigma. La cultura tradicional i les grans trobades també patiran les conseqüències de la pandèmia.

Fa la impressió que haurà de passar molt de temps fins que puguem veure trobades massives de gent pels carrers colze amb colze…
Sí, aquella impressió que et desplaces pels carrers sense tocar en terra perquè la gent t’empeny… Aquesta manera de celebrar ja seran formes del passat i hauran de passar uns anys per poder-les reformular. Crec que això ens ajudarà a repensar les coses més pausada i més tranquil·la. L’esclat col·lectiu, l’efervescència social, l’esclat de la fest es convertiran en una pràctica i una participació més continguda, més calmada, que no vol dir passiva. No sé si estam preparats, perquè tot d’una que hem pogut sortir tot s’ha desfermat de qualque manera.

En sentir-te em venen al cap imatges de la festa de fa un segle, més mesurada, més reposada, amb bauxa, però sense disbauxa. Hi tornarem?
És difícil saber si podríem anar cap aquí. Aquesta època ja no existeix, i la festa tenia un altre sentit. Avui els desplaçaments són més fàcils. Amb els mòbils podem saber en quin moment es troba la festa en temps real, i els desplaaments són pràcticament immediats. És cert que era una festa pausada, però també amb una altra funcionalitat. Avui hem perdut el dibuix de la festa del poble per a la gent del poble. Ara la festa és per a la comunitat global, i la gent hi cerca experiències d’eufòria i d’intensitat social. I aquestes trobades també tenen un caire de reivindicació social, de trobada. A Manacor, per exemple, la glosa també hi té un pes identitari molt fort, amb reivindicacions de gènere o sobre qüestions polítiques. És d’esperar que les gloses funcionaran pels mòbils i per Whatsapp, que les escoles facin molta feina aquests dies en aquest sentit… Fins i tot a Manacor sembla que han posat uns protocols per destriar qui podrà assistir a les completes… És una mostra més de reinvenció.

Precisament sobre aquesta qüestió volíem parlar també. No és incorporar la meritocràcia en la participació a la festa?
Són maneres de ponderar el que se suposa que ha de ser la visió autèntica de la festa. Sempre que hi ha limitacions hi ha crítica. A ningú li agrada que li diguin què ha de fer en un context festiu. Ho hem d’entendre com una mesura que fa que l’activitat sigui possible. Em fa mal dir si és correcta o no. Així com està organitzat el Patronat a Manacor, hi ha un grup humà que ha d’exercir la democràcia perquè tothom estigui content, però Manacor és tan plural i tan divers que és impossible fer tothom content. A Artà, en canvi, ningú discuteix el que diu un obrer. De fet, diuen que a Artà té més autoritat l’obrer que la policia local. I és ver.

Una darrera qüestió. Els infants més petits hauran estat gairebé 48 mesos sense viure la festa de Sant Antoni. És molt de temps per a edats tan primerenques. Com pot afectar aquesta generació, un parèntesi com aquest?
Et parl també com a pare. Enguany és el segon any que els nostres fills tampoc ho celebraran ni al poble ni a l’escola. M’ha cridat molt l’atenció veure que els infants ho han naturalitzat i tenen un record molt ambigu i molt vague de l’experència que tengueren quan tenien sis i vuit anys. Sí, tenen la festa integrada, però la part emocional que es forja en la infantesa que és molt necessari per configurar el sentit identitari de la comunitat està tocada. Per als adults sera emocionant poder-ho recuperar. Però amb aquest parèntesi hem creat un buit que serà irrecuperable, perquè haurem de fer molta feina perquè aquests infants generin un sentiment cap a la festa. Si no senten vibrar els dimonis i espirejar el foc… Sant Antoni és una festa sensorial, d’olors, de sentiments, de por del dimoni, tot un patrimoni d’aquesta festa que la pandèmia ens ha pres.

Back To Top
Search