M’acab d’asseure a escriure, són les cinc i mitja, fa un dia ennigulat, però al matí feia sol: pareixia primavera. Em deman si és normal veure florir el nesprer al novembre, a vegades pens que he vist tan poc… Com puc no recordar una cosa tan simple amb relació a l’any passat, i passat, i passat? Potser és que l’atenció selectiva no concorda amb aquelles coses que la moral pensa que són importants. Potser, en general, hauríem de donar importància a coses totalment diferents. I així i tot, som perfectes.
He estat temptada d’escriure un article sobre el que està passant al País Valencià, sobre la culpa generalitzada, la impotència, i com sent que realment ens hauríem de sentir: en lloc de culpables –perquè la culpa manipula fins a tal punt de pensar que som nosaltres els que hem fet el mal– espantats per no tenir pare.
Perquè Espanya ha demostrat aquests dies, no tenir-ne, no voler-ne tenir, sigui la “culpa” de qui sigui, això sí que mereix una bona reflexió.
Dit això –perquè no en diré més, ja que tothom ja en parla– en el darrer article, vaig confessar l’estranyue se sent ser de dos llocs i de cap banda. Doncs bé, avui, vull parlar de la capacitat subtil de conèixer i saber què amaguen els llocs i les persones. Un fet que jo –i segurament d’altres– tenen normalitzat. El que se’n diu “intuïció” en popular, però del que curiosament ningú parla de forma pública.
Com a exastròloga i coneixedora de moltes persones que han vengut alguna vegada a veure’m per conèixer el significat profund que els astres imprimeixen en les nostres ànimes, me n’he adonat de la quantitat de gent que busca el refinament espiritual, i està realment oberta a la indagació. També he conegut, moltes persones amb “dons” o capacitats psíquiques d’algun tipus: aquí mateix, a Manacor. Tantes, que en realitat sembla que tots som extrasensorials, però ho guardam, com es guarda una llengua prohibida, a dintre de casa.
Fent números, si jo només conec el 10-20% de persones que viuen a Manacor, amb tots els que he vist que s’interessen pel tema, diria que són mínim un 30 – 40% de la gent. I això, és quasi la meitat del poble! O potser més.
O sigui: vivim en una ciutat i en global una societat, on el despertar de la consciència és normatiu en el dia a dia: simplement, no s’ha portat a l’àmbit públic ni polític, guardant-se dintre de casa.
Les mestres de primària, secretàries, metges, osteòpates: fent constel·lacions familiars, anant a reiki, i un infinit nombre de disciplines.
I això ho dic per fer conscient, per tant, a tots els escèptics: que viviu entre bruixes i bruixots! I que no fa falta dur capell, ni tampoc “veure coses que no hi són” per ser-ho. Si no estar obert a allò que hi ha més enllà del que és aparent, a voler llegir no només l’evidència sinó l’extra evidència. A voler accedir a major qualitat d’informació.
Fa uns anys, quan era petita, volia convèncer a tothom de què tenia raó, de què els astres realment influïen a les persones, de què tots cream la nostra realitat…
Avui, no tenc aquesta necessitat, però simplement vull compartir amb sorpresa i joia aquesta estadística aproximada, que, si és certa, revela que d’aquí cinquanta, cent, o dos-cents anys, potser tots els problemes que coneixem ara psíquicament, hauran acabat.
Potser tendrem tantes eines, tantes capacitats… Un món que ara no podem imaginar. La ciència per fi reconeixeria i recordaria que tot és u, deixaríem de fer aquesta separació absurda entre físic i no físic. Ens obriríem a altres possibilitats, com el poder de la nostra ment.
Perquè si la ciència real és quasi com màgia. La màgia pot ser també una ciència real.
Cadascú que entengui el que vulgui amb aquestes paraules, al cap i a la fi, sempre hem de deixar un espai per a la incògnita.
