[/pullquote]
Com neix la idea de fer aquesta Maternitat d’Elna?
Xesca Forteza: érem a l’estiu un curset de teatre a la Fornal. Fórem denou persoens, totes dones. No ens coneixíem prèviament. Amb aquesta obra hem volgut sortir de l’estereotip de teatre amateur i desvincular-lo de la comèdia de plaça.
Mercè Rojals: Aleshores a Joan Gomila li proposen de fer una cosa a la festa de Sant Llorenç. Hi feim una lectura dramatitzada de la maternitat d’Elna. Una cosa senzilla i digna alhora. A la gent li va agradar. Aleshores va ser quan Joan Gomila ens va proposar que reprenguéssi la història. I és clar, una cosa és fer un curset a l’estiu i una altra de molt diferent ésfer una obra. Tot som dones, perquè és una història de dones.
D’on agafau el text?
D’Assumpta Montellà, que és la històriadora que va fer un llibre sobre la maternitat d’Elna.
Mercè Rojals: Nosaltres som testimonis què vàrem sobreviure gràcies a Elizabeth Eidenbenz, que va ser una dona amb una sensibilitat molt especial pels refugiats. La història parteix d’una situació bestial al camp de concentració d’Argelers. Les dones embarassades hi havien de donar a llum en condicions pèssimes, i am risc per a la vida dels nadons i per a la seva pròpia. Va ser així que en un palauet de la zona, que es va preocupar de declarar territori suís, hi va crear aquesta maternitat, on varen néixer més de 500 infants. A tot això, cal afegir que la situaicó s’ajunta amb la segona guerra mundial, i per tant la maternitat acull també dones i nes jueus. El 1944 la Gestapo tanca la maternitat.
I com es munta l’obra?
Xesca Forteza: nosaltres som dones que han parit allà, i que representam un espectacle molt sensorial i atemporal alhora.
Però hi ha interacció entre les actrius. O són monòlegs separats?
Hi ha testimonis que interactuen, sí…
Què té d’actual?
Xesca Forteza: és una història dura, podríem ser dones sirianes. El resum és que és un passat present
Mercè Rojals: Sí. L’única diferència és que les fotos abans eren en blanc i negre i ara són el color.
Quin és el to de l’obra? Melodramàtic?
No. Per a les protagonistes és una història superada, gens lacrimògena. Presenten testimonis reals de dones que ho han superat, i queestan contentes perquè han sobreviscut.
I el temps?
Hi ha dos presents, en què es veu la maternitat el 1939 i la maternitat el 2004. Avui aquell edifici és un museu. És una història que molta gent no coneix.
Quin paper hi tenen els homes? Hi són?
Hi són, amb les paraules i amb els sentiments de les actrius. No hi ha mai un sentiment de rancor cap a l’home, sinó al contrari. Eren dones molt fortes. Parlen amb molta estimació dels seus homes.
