skip to Main Content

Més que un so: la música com a vibració

Des de ben petita la meva relació amb la música ha estat propera. Quan vaig arribar a Mallorca vaig descobrir molts sons nous, cançons i estils gràcies al meu nou pare, que era músic. Vaig anar a incomptables concerts, als que ho donava tot durant una estona i després em quedava adormida a una cadira de plàstic, que sovint posava “Coca-Cola”.
Una mica més endavant, record l’aparició del meu primer MP3. Una cosona quadrada molt petita, d’un color morat/fúcsia, que encenia cada nit abans d’anar a dormir. Me’n record de com em posava sobretot la cançó “Agost” d’ Els Pets, i “Per què no véns?”, eren les meves preferides. També escoltava molt la de “Corren” dels Gossos, o la de “Com m’agrades” dels Whiskyn’s. I per descomptat em sabia de memòria la de Tramuntana dels Anegats, i totes les cançons del grup del meu pare; els Ocults.
Quan vaig créixer una mica més vaig començar a escoltar tota classe de música, de la més comercial a la més alternativa, i sempre m’han acompanyat des de llavors una ampla varietat d’estils. A batxillerat en concret, vaig gaudir molt del rock-indie, que descobrí gràcies a amistats properes. Avui, vaig variant entre molts artistes, antics i nous que em criden l’atenció.
Amb el temps me n’he anat adonant que en general la música no és només una melodia aleatòria que ens posem sense cap ordre, sinó que es tracta d’una vibració, un estat de consciència… i que el tipus de música que escoltem parla d’alguna forma de com ens relacionam amb la vida.
No és casual el vincle que té un amb el tipus de cançons que li agraden, sinó que parla de la seva psique. Però així i tot no ho sabem pas tot i seria temerari atribuir personalitats estrictes a certs estils o patrons. De moment només m’atrevesc a dir que he observat una misteriosa relació entre les dues coses…
Una cançó, un disc o estil no només es caracteritza per la seva lletra, sinó que fins i tot el to pot transmetre energia: si els sons són secs o suaus, si destaca la melodia o més el ritme, la velocitat de la peça, la seva intenció, etc. També diu molt dels oients en quines ocasions decideixen ser acompanyats per la música: si en moments concrets de meditació com a gaudi, si constantment com un to de fons, si de manera compulsiva com una droga per fugir del silenci (jo mateixa he tengut temporades d’aquest estil)… De fet, sempre m’he guiat en el món de la música de forma emocional, tant si he escoltat una cançó de Katy Perry com una de Sigur Rós, de Kings of Leon o de The Midnight, de Ferran Palau o de Vicente Amigo, sempre ha estat perquè em feien entrar en un estat emocional intens, perquè em transportaven molts llocs diferents.
He conegut gent, en canvi, que mai ha volgut anar a llocs diferents, i sempre ha escoltat música del mateix estil (o fins i tot del mateix grup). Alguns han associat tota la vida la música a la festa, d’altres als moments de contemplació, i els tercers no s’han molestat ni a conèixer els noms dels cantants que senten per la ràdio (probablement el seu únic mitjà per escoltar música).
Hi ha moltes maneres de ser melòman, de llegir els llibres, de consumir el món que ens envolta, de mirar als ulls de la gent. I aquesta és una reflexió de mil, com mils n’hi ha al món, dedicada a la música; l’estimada de compresos i incompreses de totes les parts del món, que es reuneixen sota un sol batec, fins que la cançó, o el disc, o la llista, o les ganes: s’acaben. I sorgeix lloc pel silenci.

Back To Top
×Close search
Search