skip to Main Content

Mesures de contenció a la història recent de Manacor

Toc de queda, confinament i epidèmia, aquesta és la realitat que ens ha tocat viure però, tenim referències de situacions similars a la història recent de Manacor? Segons els historiadors consultats, es té coneixement d’un toc de queda a Manacor el 1841 i de la pandèmia de pesta bubònica de 1820 a la zona de llevant.

Toc de queda del 1841 a Manacor 

 

Toni Sureda (Manacor, 1959) ha estat Cap de la Policia Local de Manacor vint-i-dos anys. Ara és inspector en segona activitat i fa temps que es dedica a la investigació històrica. Amb ell hem parlat del toc de queda de Manacor del 1841.

 

 

Quines referències històriques tenim d’altres tocs de queda?

A Manacor ens consta que hi va haver un toc de queda el 1841. Feia sis anys que hi havia hagut la Llorençada el 1835, un aixecament popular a favor dels carlins. Per por que es tornàs a repetir, es va decretar el toc de queda, concretament dia 9 a dia 16 de febrer, va durar set dies.

Per tant, va ser per prevenir un altre aixecament?

Hi havia un cert malestar dins Manacor i les autoritats tenien por que tornàs a succeir el que havia passat a la Llorençada. Arran d’això el batle de Manacor, el lliberal Andreu Bassa i el secretari de l’Ajuntament Bartomeu Omar, van signar el toc de queda. Durant aquests dies de toc de queda, les milícies urbanes encarregades de fer complir-lo van detenir deu persones i se’ls va obrir un expedient per incompliment dels bans municipals. Aquests van ser en Cabrer, Febrer, Rosselló, Perelló, Ginard, Cortés, Cabrer, Fons, Femenies i Martí.

Imagin que l’estructura policial no devia ser la mateixa, no?

Les primeres milícies que va haver-hi van ser les del 1812, llavors hi va haver les de 1820 que van ser l’embrió de què seria la Policia Municipal d’ara. Van canviar molt les milícies perquè va ser un temps de molts de canvis en els governs. Les milícies que se’n cuidaven del control del toc de queda eren les milícies urbanes del 1834 formades per membres de l’exèrcit i civils. Aquestes milícies es repartien els districtes i les patrullaven. També hi havia els encarregats de la zona del districte, els mateixos regidors de l’ajuntament que miraven de controlar el seu districte.

Com s’informava la població en aquell moment?

En aquell temps hi havia dues maneres de fer arribar a la gent els decrets de batlia, mitjançant el saig que amb un tambor anava predicant el decret i també hi col·laboraven les campanes de l’Ajuntament que tocaven un so diferent segons la necessitat. En aquell temps, el saig o pregoner anava a sa Bassa o els caps de cantó que considerava oportú i tocava el tambor per anunciar els decrets.

Manacor i Son Servera, el relat de la pandèmia de 1820

Pau Tomàs
Pere Fidel

Pau Tomàs, (Llucmajor 1975) i Pere Fidel (Manacor, 1986) són els investigadors que ens han aclarit el que va passar durant la pandèmia del 1820.

 

 

Segons ens explica Pere Fidel, la pandèmia del 1820 va començar el 15 de maig, data de les primeres morts documentades dins el municipi de Son Servera, principal poble afectat. En qüestió de deu dies, els morts van anar augmentant i les autoritats van començar a actuar. Com afirma Pau Tomàs, la pandèmia “va afectar sobretot a Son Servera, Artà i Capdepera, però també a altres pobles com Manacor, Petra, Santa Margalida o Vilafranca”. Més tard, les autoritats sanitàries van saber que es tractava de la pesta bubònica, una malaltia que, segons Fidel, “matava molt aviat”, ja que “en manco de cinc dies morien i els que aguantaven, molts tardaven més d’un mes en recuperar-se”.

En aquell moment hi havia molt de desconeixement sobre la malaltia, la seva transmissió i la forma de gestionar la situació. Segons la investigació de Fidel sobre Son Servera, el confinament va ser diferent. En aquest cas, no es tractava de quedarse a casa, sinó que es va decidir separar la gent sana, que anava a unes barraques, i la  malalta, que es quedava al poble. El problema va sorgir quan molta gent va fugir del poble a les cases de camp i es va crear cert descontrol. Segons afirma Fidel “hi ha sans i malalts repartits per tot el terme i això va ser un caos absolut molt mal de controlar”. A més, a partir de finals de maig es crea un cordó sanitari i civil a les zones més afectades, que malauradament és format per gent inexperta i que no sap controlar la situació. Així com ens conta Fidel, la situació no comença a canviar fins a finals de juny, quan “es decideix reforçar el cordó instal·lat a finals de maig amb més de 2000 soldats al voltant d’Artà, Capdepera, Son Servera i també Sant Llorenç”. Al final, s’aconsegueix separar malalts i sans, creant dos campaments per a cada tipus i reduint la gent infectada dins el poble.

Per altra banda, la investigació de Tomàs ens permet conèixer la situació de Manacor. Segons explica, el primer mort va ser Mateu Duran Rossell el 29 de maig. Ell havia fugit de Son Severa amb la seva filla petita, després que es morís la seva dona el 27 de maig per la pesta. Dies després van morir també la seva filla, el 6 de juny, i la persona que els va acollir, Guillem Caldentei, dia 10. Aquests van ser els únics tres morts per la pesta que hi va haver a Manacor. A partir de la mort de Duran, el cordó sanitari es va ampliar fins a Manacor. No es podia ni entrar ni sortir del terme però, en aquest cas, només va durar una setmana, quan van veure que no hi havia més casos van obrir el municipi.

Segons Fidel, el darrer mort de la pandèmia del 1820 va ser a Son Servera dia 9 d’agost. La resta de malalts van poder superar la malaltia a finals de desembre. En aquest moment comença la seva quarantena i no és fins al 31 de gener del 1821 que s’aixeca el cordó militar. S’acabava una pandèmia que havia despoblat greument el llevant, sobretot Son Servera. Fidel afirma que “en dos mesos i mig va morir el 60 per cent de la població, el 80% dels malalts van morir”. Una desgràcia que convida a la reflexió, sobretot considerant la conclusió de Fidel: “han passat dos-cents anys i no hem après res”. Per què? Perquè la documentació també mostra les queixes del personal sanitari sobre la falta de recursos i eines per combatre la pandèmia, la falta de preparació dels organismes competents i l’impuls de la població per botar-se els cordons sanitaris.

Document expurgo: un exemple del que era necessari al final de la pesta per arreglar els pobles. Reben canyes i corda, graneretes d’emblanquinar i graneres per fer net Artà. (de l’Arxiu Municipal d’Artà, AMA)

 

Back To Top
×Close search
Search